Hivern, el Dia de la Marmota

CARTA DES D’AMHERST/MASSACHUSETTS (EEUU)

Júlia Llompart Esbert

Dilluns, 7 de febrer de 2011. Aquest matí, m’he aixecat amb el silenci i, com sempre, m’he afanyat a mirar per la finestra buscant la neu. La rutina d’aquest darrer mes segueix i l’escenari blanc de la vall m’omple els ulls. Després, m’he preparat un cafè i he encès l’ordinador per mirar la predicció del temps i el correu. Fa fred, deu graus sota zero, però, avui sabrem si durarà o no. És el “Dia de la Marmota”, és a dir, un dia en què els nord-americans estan pendents que en Phil, la famosa marmota, predigui, depenent de si veu ombra o no, si la primavera arribarà en quatre o en sis setmanes.

En un dia com avui, al lloc on visc i sense cotxe, es poden fer poques coses: quedar-se a casa hivernant, anar al “mall” a comprar alguna cosa que no necessites (activitat predilecte d’alguns nord-americans durant el cap de setmana) o caminar fins al poble i entrar en algun dels cafès que hi ha. Així doncs, tot i el fred, i com que avui no he d’ensenyar a la universitat, decideixo anar al centre. 

Polar, abric, gorro, guants, bufanda i botes. Surto de l’apartament on visc i entro en un caminet de menys d’un metre d’ample que em guia cap al meu destí. Muntanyes de neu em protegeixen, arbres enormes despullats em cobreixen i un esquirol se’m creua ràpidament com si tingués més fred que jo. Cases grans típiques nord-americanes a tot arreu amb la bandera penjada. De fet, va ser aquest símbol dels Estats Units gairebé la primera cosa que vaig veure en arribar al país. Gran, onejant, la vaig veure a través de la finestra de l’avió. S’asseguraven així que sabia on arribava i com hauria de viure. Encara ara, després d’un any i mig que fa que visc aquí, m’ho recorden.

Sento el vent gelat a la cara que fa que em caiguin algunes llàgrimes, però no m’importa. De fet, diria que el fred d’aquí és més fàcil d’aguantar que la humitat de l’Illa. A la vall, és intens i sec, molt sec, però, no entra dins teu com ho fa la humitat i l’oblides ràpid en entrar a qualsevol lloc amb calefacció. El caràcter dels menorquins i dels nord-americans em sembla com el clima d’ara: uns et calen i es queden amb tu molt més temps i els altres són més intensos però costa que arribin a dins. 

Quinze minuts més tard, entro a Amherst Coffee. Música jazz de fons i gent asseguda amb un te o una espècie de cafè (un líquid molt més aigualit sense gust de cafè). Podríeu pensar o imaginar que la gent està en grupets o parelles, parlant, rient. No, aquí poques vegades. Sobretot en aquesta època de l’any, el que els sol acompanyar és un llibre o un ordinador i no parlen entre ells o breument. Segueixo la doctrina de la bandera i faig el mateix: demano un te (encara no m’atreveixo a repetir amb el cafè aigualit) i obro un llibre de poemes de la famosa Emily Dickinson. 

“Para fugarnos de la tierra

un libro es el mejor bajel;

y se viaja mejor en el poema

que en el más brioso y rápido corcel

Aun el más pobre puede hacerlo,

nada por ello ha de pagar:

el alma en el transporte de su sueño

se nutre sólo de silencio y paz.”

E. Dickinson

Penso que alguna cosa té d’especial aquest lloc per haver donat vida a una poeta com aquesta i el fred el sento menys present i la primavera i el sol, més propers. Segueixo llegint i, de tant en tant, miro l’espectacle que hi ha fora i que sembla una platja de Menorca de color blanc. Somric. Aquest any hem tingut sort i l’esperada estació de floriment serà aquí en un mes, Phil dixit.

Leave a Reply