Archive for Septiembre, 2011

Huracans, salsitxes i autopistes

Viernes, Septiembre 9th, 2011

CARTA DES DE BROOKLYN (ESTATS UNITS)

Salas Sánchez- Bennasar

Torn a Brooklyn després de passar un mes sencer a l’Illa; un mes de tranquil·litat estiuenca, que moltes vegades és cert que no és tan tranquil·la, entre cavalls, barbacoes, paelles, dinars, concerts de mallorquins amb nom de dona i d’altres (bastant més potents, tot s’ha de dir) de grans mestres del rockanroll peninsular… Tot i així, la meva primera setmana de vida americana ha inclòs un terratrèmol i un huracà, un viatge de sis hores en cotxe per a fer 48 hores a una casa vora un llac, moltes (masses) salsitxes, una platja urbana sobrevolada per helicòpters de la policia i trajectes en bicicleta al costat d’una autopista. Pens en Menorca i m’assembla un somni. No sé si és perquè encara m’enyor, però aquesta setmana m’ha deixat en estat de xoc.

Després de passar una nit a Barcelona, vaig agafar un avió a Ginebra, des d’on partia l’avió que m’havia de dur a Nova York. Quan ja estàvem a punt d’aterrar, després d’un total de deu hores de vol, ens diuen que hi ha hagut un terratrèmol i que ens hem de desviar fins a Boston. A més a més, l’avió estava ple d’Spanish people, famílies i grups d’amics que evidentment començaven les seves vacances i duien una sobreexcitació important: incapaços de mantenir les seves veus a volums adequats, vam ser tots partícips desagraïts de les seves impressions sobre el terratrèmol. Gent que crida massa sí que n’hi ha a Menorca a vegades. Supòs que no ho enyor tot, de l’Illa. Després d’unes hores esperant a dins l’avió a Boston, vaig arribar a l’aeroport de John F Kennedy, JFK, amb quatre hores de retràs. La mesura del temps canvia, i pens que quatre hores de retràs no són tantes, donades les circumstàncies.

Just en aterrar, em diuen que ve un huracà, que estan evacuant la ciutat, que la gent està fugint per evitar la catàstrofe imminent. És tot exageració pel·liculera? És precaució extrema dels polítics com a reacció a la mala gestió de l’huracà Katrina de New Orleans? És una maniobra política del batlle Bloomberg que vol quedar molt bé i demostrar la seva capacitat d’organització? O realment volaran cotxes i els vidres de les finestres esclataran? No es sap, però tothom es prepara per al pitjor. Un grup d’amics meus estan organitzant (independentment de l’huracà, tot s’ha de dir) un cap de setmana a una casa al costat d’un llac al nord de l’estat de Nova York. Jo no tenc ganes de quedar-me tota sola a la ciutat si se’n va la llum i tanquen el metro i tothom entra en estat de pànic; així que m’apunto a partir amb ells. Són sis hores de cotxe. Partim divendres capvespre i el pla és tornar diumenge capvespre (si l’huracà ho permet). Mentre anam conduint, no puc evitar imaginar-me com seria intentar convèncer qualcú de l’Illa de fer un viatge així… si 35 km ja ens assembla enfora. Enfora, ho és, i estic ben farta de cotxe d’aquí que arribam.

Però un cop allà, estic contenta d’haver-hi anat. Nova York és bruta, hi fa calor, hi ha massa cotxes… s’agraeix la pau del llac. El llac es diu Lake George i està al costat de les muntanyes dels Adirondacks. És un llac preciós, llarguíssim i prim: uns 50 km. de llarg, amb una amplària màxima de 5 km. És prou profund també, el punt més fons és d’uns 60 m (Wikipedia dixit). Està rodejat de muntanyes més o manco altes: és espectacular. Irene, l’huracà que ens amenaça, no arribarà al llac fins diumenge, així que tenim un dia per gaudir de l’aigua. Nedar a un llac no és el mateix que nedar a la mar, l’aigua és més bé verdosa, no és transparent, i no veig ni un sol peix. Segueix a dins del meu cap la llista de contrasts, la col·lecció de diferències. Una més: Durant els tres dies que passem a la casa del llac mengem salsitxes i pollastre a la barbacoa. I més salsitxes. Pens en la paella que me vaig menjar la meva darrera nit a Menorca mentre pos un poc de mostassa a la salsitxa. Mmhh… arròs…

El llac està prou a l’oest, apartat de la costa, així que l’ull de la turmenta no ens toca. Tot i així, tomben arbres. Un d’ells ens talla la llum durant tot el diumenge, i segons quines carreteres estan tancades. Passam 24 hores a dins la casa, esperant que passi. Sense electricitat, tothom es dedica a llegir, a xerrar, a jugar a cartes i a mirar per la finestra. El llac s’ha tornat gris i fosc i la pluja que cau amb prou força sobre l’aigua crea una visió molt especial, sembla un llac escocès, penombra nòrdica. Dilluns tornam a agafar el cotxe, encara hi ha qualque carretera tallada per culpa d’inundacions i qualque arbre caigut. Trobam la ciutat sencera, tothom ha sobreviscut, tampoc ha estat per a tant, diu la gent. Hollywood no tindrà material per a fer cap pel·li. Tot i així, les despeses per destrosses per a l’estat de Nova York són de mil milions de dòlars, i el total per a empreses i particulars encara serà més alt.

De tornada a Brooklyn, i com a contrast final (derrota total), al cap d’uns dies decidesc anar a la platja en bicicleta. Aquí també hi ha platja, pens, així que, per què no? Ja sé que no serà igual que anar a Cala Mica o Trebalúger, però millor que res… Es tracta d’un trajecte d’una hora més o manco i decidim seguir un carril bici que, segons el plànol, passa per uns espais verds. Efectivament, hi ha un poc de verd a un costat del carril bici, però no el veiem perquè hi ha una gran barrera industrial que ho tapa; i, a l’altre costat, tenim una autopista de vuit carrils, quatre en cada direcció. Em concentro per no passar-me amb les comparacions odioses. Arribam a la platja i després de nedar a l’oceà, que està de color marró verdós bastant compacte, passa un helicòpter de la policia per sobre de la línia de la costa, a pocs metres de l’aigua, amb la porta oberta i dos policies guaitant que saluden. La gent a la platja els contesta… Veig l’espectacle i torn a pensar en Menorca. Amb el temps se’m passarà, però per ara no ho puc evitar: Amb lo bé que estava jo a Menorca…

Estofado de carne de perro

Lunes, Septiembre 5th, 2011

CARTA DES DE BANGKOK (TAILANDIA)

Francisco Caules Sintes

500 exportadores de carne de perro se han manifestado ante el Gobierno Civil de Nakhon Phanom a 700 km de Bangkok para protestar por la reciente prohibición gubernamental de los envíos a Vietnam.

Piden que el embargo de las exportaciones de carne de perro a Vietnam sea levantado. Aducen que el comercio de carne de perro es un negocio honesto en el que llevan trabajando desde hace más de 30 anos y que constituye su único medio de vida.

En un país budista y con un enorme respeto a toda clase de seres vivientes, la reacción contra el tráfico de perros para carne en los restaurantes vietnamitas ha sido muy fuerte. Las terrible fotografías de dos camiones cargados con más de 2.000 perros en unas 400 jaulas han levantado una ola de horror y a la vez de simpatía para los pobres animales. La policía ha incautado los dos camiones y se ha prohibido la exportación industrial de perros para su sacrificio y consumo en Vietnam.

Ahora de los 2.000 perros salvados in extremis solo sobreviven unos 900 en el Refugio de Animales de Nakhon Phanom. La mayoría han muerto de enfermedades contagiosas, de hacinamiento en las pequeñas jaulas y también de hambre. Se han recibido donaciones por más de 900.000 euros para dar refugio y alimento a estos afortunados supervivientes. Pero los perros, acostumbrados a comer sobras de arroz, no aceptan los piensos perrunos. Muchos propietarios de perros desaparecidos visitan el Refugio con la esperanza de que su mascota esté quizás allí.

Se pide que el partido mayoritario en el poder promulgue una ley prohibiendo el comercio de la carne de perro. Penas de cárcel para cualquiera que intervenga en el negocio de la carne de perro, pase de contrabando perros fuera del país o cometa cualquier acto de crueldad con los animales. Los perros abandonados que pululan por calles y templos de Tailandia contrastan con los que como mascotas conviven como uno más en muchas familias. La tradición hace que cuando alguien se canse de su perro lo abandone en el recinto de algún templo, donde no dan abasto a tanto perro abandonado.

Cuando hay algún acontecimiento importante en Bangkok los perros vagabundos desaparecen de las calles. Se dice que son esterilizados y que más tarde los veremos de nuevo. Los amantes de los animales intentan mentalizar a los tailandeses para que vean en el perro el mejor amigo del hombre y un preciado animal de compañía. Pero entretanto miles de perros cruzan el Mekong para acabar en la mesa de un restaurante de Hanoi o de Saigón.

Existen también defensores de la carne de perro para la alimentación. Aducen que la rentabilidad de la cría de perros para el consumo es cuatro veces mayor que criar cerdos o gallinas. China es el número uno entre los países que consumen esta carne. En el menú de los primeros astronautas chinos figuraba entre otros un plato de perro de Huachiang.Durante los Juegos Olímpicos de Beijing en 2008 se prohibió a los restaurantes poner en sus menús carne de perro para evitar el mal efecto que esto haría en la mentalidad occidental de muchos visitantes.

El pueblo suizo se escandalizó cuando supieron que el San Bernardo era la raza preferida por la calidad de su carne y por ello era criado en China. Pero los mismos suizos no parecen estar escandalizados cuando en el cantón de Saint Gallen y colindantes la “Hundefleisch” es una “delicatessen” y se sirve en finísimas lonjas secadas como nuestro jamón serrano.

Aún está fresco el Festival Alimentario de Yulin Sanxi donde este pasado mes de mayo se consumieron 15.000 perros, sí, quince mil, en los diez días que duró la feria. En Vietnam, y volviendo al principio de la noticia, se pagan por los restaurantes entre 15 y 30 euros por cada animal. Uno de los restaurantes famosos de Beijing es el Dog Meat King o Rey de la Carne de Perro. En Francia aún no hace un siglo existía también una “Boucherie canine”

Com tantas cosas en esta vida, también el consumo de carne de perro es material opinable. Aunque por tradición en Occidente veamos al perro como animal de compañía y el mejor amigo del hombre, hemos de aceptar que no existen razones morales ni higiénicas por las que menospreciemos a quienes no piensan como nosotros. Pero no nos podemos quitar de la cabeza la terrible fotografía del trailer cargado a tope con pequeñas jaulas acumulando más de 900 escuálidos perros. Mientras nos miramos a nuestro Cocker Spaniel y a nuestro Shih Tzu, seguimos pensando que los perros no son para comer.