Huracans, salsitxes i autopistes

CARTA DES DE BROOKLYN (ESTATS UNITS)

Salas Sánchez- Bennasar

Torn a Brooklyn després de passar un mes sencer a l’Illa; un mes de tranquil·litat estiuenca, que moltes vegades és cert que no és tan tranquil·la, entre cavalls, barbacoes, paelles, dinars, concerts de mallorquins amb nom de dona i d’altres (bastant més potents, tot s’ha de dir) de grans mestres del rockanroll peninsular… Tot i així, la meva primera setmana de vida americana ha inclòs un terratrèmol i un huracà, un viatge de sis hores en cotxe per a fer 48 hores a una casa vora un llac, moltes (masses) salsitxes, una platja urbana sobrevolada per helicòpters de la policia i trajectes en bicicleta al costat d’una autopista. Pens en Menorca i m’assembla un somni. No sé si és perquè encara m’enyor, però aquesta setmana m’ha deixat en estat de xoc.

Després de passar una nit a Barcelona, vaig agafar un avió a Ginebra, des d’on partia l’avió que m’havia de dur a Nova York. Quan ja estàvem a punt d’aterrar, després d’un total de deu hores de vol, ens diuen que hi ha hagut un terratrèmol i que ens hem de desviar fins a Boston. A més a més, l’avió estava ple d’Spanish people, famílies i grups d’amics que evidentment començaven les seves vacances i duien una sobreexcitació important: incapaços de mantenir les seves veus a volums adequats, vam ser tots partícips desagraïts de les seves impressions sobre el terratrèmol. Gent que crida massa sí que n’hi ha a Menorca a vegades. Supòs que no ho enyor tot, de l’Illa. Després d’unes hores esperant a dins l’avió a Boston, vaig arribar a l’aeroport de John F Kennedy, JFK, amb quatre hores de retràs. La mesura del temps canvia, i pens que quatre hores de retràs no són tantes, donades les circumstàncies.

Just en aterrar, em diuen que ve un huracà, que estan evacuant la ciutat, que la gent està fugint per evitar la catàstrofe imminent. És tot exageració pel·liculera? És precaució extrema dels polítics com a reacció a la mala gestió de l’huracà Katrina de New Orleans? És una maniobra política del batlle Bloomberg que vol quedar molt bé i demostrar la seva capacitat d’organització? O realment volaran cotxes i els vidres de les finestres esclataran? No es sap, però tothom es prepara per al pitjor. Un grup d’amics meus estan organitzant (independentment de l’huracà, tot s’ha de dir) un cap de setmana a una casa al costat d’un llac al nord de l’estat de Nova York. Jo no tenc ganes de quedar-me tota sola a la ciutat si se’n va la llum i tanquen el metro i tothom entra en estat de pànic; així que m’apunto a partir amb ells. Són sis hores de cotxe. Partim divendres capvespre i el pla és tornar diumenge capvespre (si l’huracà ho permet). Mentre anam conduint, no puc evitar imaginar-me com seria intentar convèncer qualcú de l’Illa de fer un viatge així… si 35 km ja ens assembla enfora. Enfora, ho és, i estic ben farta de cotxe d’aquí que arribam.

Però un cop allà, estic contenta d’haver-hi anat. Nova York és bruta, hi fa calor, hi ha massa cotxes… s’agraeix la pau del llac. El llac es diu Lake George i està al costat de les muntanyes dels Adirondacks. És un llac preciós, llarguíssim i prim: uns 50 km. de llarg, amb una amplària màxima de 5 km. És prou profund també, el punt més fons és d’uns 60 m (Wikipedia dixit). Està rodejat de muntanyes més o manco altes: és espectacular. Irene, l’huracà que ens amenaça, no arribarà al llac fins diumenge, així que tenim un dia per gaudir de l’aigua. Nedar a un llac no és el mateix que nedar a la mar, l’aigua és més bé verdosa, no és transparent, i no veig ni un sol peix. Segueix a dins del meu cap la llista de contrasts, la col·lecció de diferències. Una més: Durant els tres dies que passem a la casa del llac mengem salsitxes i pollastre a la barbacoa. I més salsitxes. Pens en la paella que me vaig menjar la meva darrera nit a Menorca mentre pos un poc de mostassa a la salsitxa. Mmhh… arròs…

El llac està prou a l’oest, apartat de la costa, així que l’ull de la turmenta no ens toca. Tot i així, tomben arbres. Un d’ells ens talla la llum durant tot el diumenge, i segons quines carreteres estan tancades. Passam 24 hores a dins la casa, esperant que passi. Sense electricitat, tothom es dedica a llegir, a xerrar, a jugar a cartes i a mirar per la finestra. El llac s’ha tornat gris i fosc i la pluja que cau amb prou força sobre l’aigua crea una visió molt especial, sembla un llac escocès, penombra nòrdica. Dilluns tornam a agafar el cotxe, encara hi ha qualque carretera tallada per culpa d’inundacions i qualque arbre caigut. Trobam la ciutat sencera, tothom ha sobreviscut, tampoc ha estat per a tant, diu la gent. Hollywood no tindrà material per a fer cap pel·li. Tot i així, les despeses per destrosses per a l’estat de Nova York són de mil milions de dòlars, i el total per a empreses i particulars encara serà més alt.

De tornada a Brooklyn, i com a contrast final (derrota total), al cap d’uns dies decidesc anar a la platja en bicicleta. Aquí també hi ha platja, pens, així que, per què no? Ja sé que no serà igual que anar a Cala Mica o Trebalúger, però millor que res… Es tracta d’un trajecte d’una hora més o manco i decidim seguir un carril bici que, segons el plànol, passa per uns espais verds. Efectivament, hi ha un poc de verd a un costat del carril bici, però no el veiem perquè hi ha una gran barrera industrial que ho tapa; i, a l’altre costat, tenim una autopista de vuit carrils, quatre en cada direcció. Em concentro per no passar-me amb les comparacions odioses. Arribam a la platja i després de nedar a l’oceà, que està de color marró verdós bastant compacte, passa un helicòpter de la policia per sobre de la línia de la costa, a pocs metres de l’aigua, amb la porta oberta i dos policies guaitant que saluden. La gent a la platja els contesta… Veig l’espectacle i torn a pensar en Menorca. Amb el temps se’m passarà, però per ara no ho puc evitar: Amb lo bé que estava jo a Menorca…

Leave a Reply