Archive for Diciembre, 2011

El mirall trencat d’Europa

Miércoles, Diciembre 7th, 2011

CARTA DES DE NEWCASTLE (GRAN BRETAÑA)

Pau Obrador

El primer diumenge de viure a Exeter vam agafar un correu per anar a la platja. Encara no teníem cotxe i volíem gaudir de la Rivera Anglesa. A les afores de la ciutat em va cridar molt l’atenció una pancarta que feia referència a la immigració polonesa. Deia “Say NO to EU mass immigration” (Digues no a la immigració massiva de la Unió Europea). Per un instant em vaig sentir immigrant il·legal. Tot i no parlar polonès jo també sóc un immigrant de la Unió Europea, la conseqüència d’un projecte polític certament poc apreciat en aquelles contrades. Feia poc que hi havia hagut eleccions al parlament europeu en les quals un partit anti-europeista – el UKIP – havia tret un resultat sorprenent.

El Regne Unit és el país més euro-escèptic d’Europa. Van entrar-hi de mala gana – en bona part per resistències franceses – i mai han acabat de trobar-hi el seu lloc. S’han resistit sempre a qualsevol normativa Europea i els buròcrates de Brussel·les són tractats regularment d’idiotes que només saben que posar barreres al lliure mercat. Europa és l’ase dels cops d’Anglaterra de la mateixa manera que els catalans i bascos són l’ase dels cops dels espanyols. L’únic que els manté a dintre de la Unió Europea és el fred que hi fa a fora. L’escepticisme britànic contrasta amb l’europeisme de l’estat espanyol. Mentre a Anglaterra es debat la conveniència de participar en el projecte europeu, a l’estat espanyol hi ha colzades per col·locar-se a primera línia.

Tanmateix hi comença a haver signes clars de fatiga també a l’estat espanyol. Líders polítics tan allunyats com Mariano Rajoy i Cayo Lara han fet crides en les darreres setmanes a resistir-se a les demandes Europees. Mentre l’Europa protestant ens regalava fons estructurals tothom era europeista, ara que l’Europa protestant ens reclama sacrificis, els dubtes sobre el projecte Europeu no fan més que créixer. L’estira i arronsa entre Madrid, Burssel·les, Berlin i París promet ser tan intens com invisible al gran públic. I és que hi ha molta preocupació a Madrid que es resisteix a perdre sobirania davant Brusel·les. El creixent euro-escepticisme de l’estat espanyol no hauria de ser cap sorpresa. L’Espanya messetària ha estat tradicionalment més imperial que europeista. L’Eurodiputat Ramon Tremosa ho va poder comprovar fa poc quan Eurodiputats espanyols el van xiular per parlar en anglès el parlament. Però que no havíem quedat que l’Anglès era el futur?

L’invent europeu passa per hores baixes, molt baixes. Europa i el seu model social ha entrat en declivi en bona part per l’emergència econòmica d’Àsia i les dis-funcionalitats fiscals i monetàries de la Unió. El trencament de L’Euro és una possibilitat cada vegada més real. Grècia ja en té un peu fora. La seva sortida provocaria una reacció en cadena que ens portaria directes a un Corralito com el que es va aplicar a Argentina el 2001. L’amic Àlex fa estona que ens ho recorda des de Bones Aires. Ni sóc futuròleg ni economista i per tant no sé que passarà. En qualsevol cas és clar que hi ha un desencís molt gran a l’Europa protestant i que es nega a pagar la festa del sud d’Europa – la disbauxa dels AVEs espanyols, la incompetència grega i els bunga bunga italians. Mentrestant al sud es demana perquè senyor m’heu abandonat just ara quan més us necessitàvem. Tal com deia la ja famosa editorial del Finantial Times “La fiesta is over” i la ressaca certament grossa.

La Unió Europa es va fundar sota els principis de solidaritat, lliure mercat, benestar social i democràcia. L’experiment és una resposta política i econòmica al conflicte que devastà Europa entre el 1936 i 1945 i la guerra freda que la dividí. Europa s’ha fet gran però el consens que la feu possible s’ha trencat i els principis fundacionals s’han diluït. Ningú ja es recorda de les guerres que van justificar el seu naixement. Aquesta crisi posa punt i final a una Europa social i solidària almanco tal com la coneixíem fins ara. Ens espera una llarga dècada d’austeritat i tensions socials. L’Europa dels mercaders i banquers s’ha fet amb el control. Davant això la temptació de trencar amb Europa i tornar a l’antic ordre dels estats nació serà cada dia més gran. L’Europa que ve a mi tampoc no m’agrada. Malgrat tot jo vull continuar sent Europeu, realment algú es creu a és possible un futur digne per Menorca a fora d’Europa?

Un cap de setmana a Colorado

Sábado, Diciembre 3rd, 2011

CARTA DES DE NOVA YORK (EEUU)

Salas Sánchez-Bennasar

En principi, es tractava de fer un cap de setmana amb un bon amic meu i aprofitar que viu just al costat de les Rocky Mountains (les Muntanyes Rocalloses, en català) per jugar tot el possible amb la neu i la roca. Però, tot just tres dies abans de partir, em vaig tòrcer el turmell, així que varem haver de canviar els nostres plans i pensar en activitats més respectuoses amb els meus pobres tendons ferits. Jo volia fer coses que normalment no es fan a Nova York, com, per exemple, anar a un “rodeo”, per veure cowboys de veritat en acció. Desgraciadament, es veu que els “rodeos” són una activitat d’estiu, així que hauré d’esperar a la pròxima temporada. Finalment, ens varem decidir per anar al casino.

Boulder és una ciutat petita, d’uns cent mil habitants. Està just al costat de les muntanyes, que s’aixequen abruptament just al seu darrera. A l’altra banda, comencen les Grans Planes, o Great Plains, que són una extensió de planúries que cobreix gairebé tota la part central d’Estats Units, de nord a sud. Aprop de Boulder hi ha Denver, que és la capital de l’estat, i una ciutat de mida bastant més gran (gairebé un milió d’habitants), i bastant respectable culturalment. Però molta gent de Boulder no visita Denver gaire sovint, viuen per a les muntanyes: les escalen, les esquien, les pugen i les baixen. Diuen que Boulder és una de les ciutats més sanes i esportistes de tot el país i també diuen que és una ciutat amb fama de ser molt liberal: plena de hippies de la tercera edat, muntanyencs i alumnes de la universitat, la University of Colorado Boulder.

Apart de fer muntanya, hi ha altres coses que es poden fer per allà dalt, com per exemple anar a veure la tomba de Buffalo Bill, o visitar Black Hawk, que és el que vam fer. Black Hawk és un poblet creat fa uns cent cinquanta anys al voltant d’una mina d’or i, ara, saturat de casinos. Està construït, un diria, a dins de la muntanya: les parets de roca que envolten part del poble són clarament el producte de dinamita. S’hi arriba per una carretera serpentejant que puja més de mil metres d’altitud en 45 minuts (entre el mareig i les orelles tapades…) Hi ha casinos per a tots els gustos i pressuposts: Uns, lluminosos edificis de luxe de vint pisos, uns altres, decrèpits i rovellats, amb estores desgastades i olor a tabac i a “resclús”, i altres encara, petits casinos que semblen antics salons de les pel·lícules de l’oest.

L’experiència va ser surrealista. Potser en part és perquè jo acabava d’arribar de Nova York i el canvi d’altitud (de zero a 2600m) em feia sentir com si anés en globus… el mareig del cotxe s’espassa ràpid, però una -que resulta que és sensible a n’aquestes coses- tarda un dia o dos a acostumar-se a l’altura, i fins a llavors, és com un cansament drogat i vertígen continuat (més amunt i em faltaria l’aire, també). Però bé, amb o sense patir l’alçada, un cop a dins dels casinos, tot és sorollós, lluminós, aclaparador. Especialment, als casinos menys luxosos, en què hi ha fileres i fileres de màquines escura-butxaques, amb gent – la majoria, dones de mitjana edat, moltes d’elles desbordant el seient amb els seus culs enormes- apalancadíssima jugant-hi, com a zombies: l’únic que es mou és el dit índex pitjant el botó per fer girar les imatges de la pantalla, una vegada rere altra. Fa un poc d’angoixa de veure-ho. També hi ha les taules on es juga a pòquer, ruleta i blackjack, el que justament varem decidir jugar. El blackjack és una versió complicada del 21 i és bastant divertit, perquè es té relatiu control sobre les probabilitats de perdre. Per suposat que varem perdre totes les fitxes que varem comprar, però les férem durar unes quantes hores, mentre unes cambreres, rosses de pot i amb minifaldes massa ajustades, et duien beguda gratis a la taula: surt a compte, es veu, que els jugadors estiguin beguts… Si jo volia una experiència diferent, la vaig aconseguir.

Hi havia una promoció al casino i ens varen oferir entrar al sorteig de no sé què (la veritat, no la vaig escoltar, la bona senyora). ‘Sí, sí’, varem dir, ‘clar que sí, aquí té el meu nom i nombre de telèfon’. No hi varem tornar a pensar més fins que ens van telefonar: havíem guanyat… dues entrades per veure un partit de hoquei sobre gel: l’equip de Denver, els Avalanche, jugaven el diumenge contra el San Jose Sharks, de Califòrnia. Mira què bé, i nosaltres que necessitàvem activitats… què oportuna la vida, a vegades… L’estadi del Avalanche es diu Pepsi Center. Sempre em crida l’atenció com, als Estat Units, hi ha molts edificis i llocs que tenen noms del tot comercials, en tost de noms més de la terra. Teníem molt bons seients, així que ens varem acomodar, amb l’abric i el gorro posats (fa fred amb tant de gel), a veure l’espectacle. El partit va ser entretingut, el hockey és un esport interessant, ràpid, agressiu. El més curiós, però, no és el partit, sinó el que passa als descansos: la música està fortíssima, per damunt dels nostres caps passen globus teledirigits amb publicitat i hi ha quatre pantalles gegants amb anuncis, com els de la tele, que t’hipnotitzen – hi ha tal enrenou allà dins que no es pot ni xerrar. Molta gent ballava, aixecada als seus seients, intentant captar l’atenció de qualque càmera, i, així, ser protagonista durant uns segons d’aquesta festa histèrica. Esgotador, comercial…però entranyable: s’ho passen molt bé i no tenen cap vergonya.

M’estimo (mil vegades més) les muntanyes, però, tot plegat, va ser un cap de setmana ben curiós. I, encara que no pogués anar al rodeo, quan anàvem en cotxe cap a Black Hawk, varem veure un cowboy real, damunt d’un cavall i amb un capell -tal qual un se’ls imagina-, sortint d’un camí que acabava entre dos pics. I és que, encara que sigui cert que a aquest país hi ha una cultura consumista molt forta, visitant Colorado veig que també molts senten una connexió molt forta amb la seva terra: s’estimen molt les muntanyes i la forma de vida que ofereixen. Valoren altres coses, que no només les propietats.