El 17 de Gener, Menorca i Escòcia

CARTA DES DE NEWCASTLE (GRAN BRETAÑA)

Pau Obrador

Escric aquest article a cavall del 6 i el 17 de gener, dues dates molt significatives per Menorca. El 6 de gener se celebra la Pasqua Militar que commemora la incorporació de Menorca al regne d’Espanya el 1782. El 17 de gener se celebra la diada del poble de Menorca que recorda la incorporació de l’illa a la corona catalana ja fa 725 anys. El 6 de gener marca la pèrdua de les institucions pròpies de Menorca, el 17 de gener celebram la nostra menorquinitat, el fet que som un poble i volem continuar-ho sent. El 6 de gener no tenc res a celebrar, el 17 faré a Newcastle una bona torrada de sobrassada.

Aquest any la diada ve marcada per un atac frontal a la nostra menorquinitat. Con nocturnidad y alevosia el conseller – menorquí – de la funció publica ha presentat l’avantprojecte de Llei de la funció pública. La llei desfà el marc jurídico-lingüístic vigent fins ara a les Illes Balears, que recorde-m’ho va ser aprovat per consens de totes les forces polítiques a la dècada dels 80. La llei és un atac frontal a la llengua catalana, segons Gabriel Bibiloni “la via lliure a l’extinció del català”. Hi he presentat aŀlegacions. No és l’únic avantprojecte de llei que posa en qüestió la nostra menorquinitat. EL PTI –la constitució territorial de Menorca– també està greument amenaçat.

Mentrestant al Regne Unit s’ha donat el tret de sortida al referèndum d’independència d’Escòcia. El referèndum es celebrarà el 2014 amb el consentiment del parlament britànic. El procés marcarà no només el futur del Regne Unit – que si s’aprova haurà de canviar de nom i de bandera– sinó també el de l’estat Espanyol. Una ampliació interior de la Unió Europea marcaria un precedent molt important que acceleraria de ben segur els processos d’autodeterminació del País Basc i Catalunya. South of the Border (Newcastle és molt a prop de la frontera amb Escòcia) el procés es veu però amb escepticisme i preocupació. I és que El nord quedaria engronat entre un sud conservador i una Escòcia independent.

La comparació entre Menorca i Escòcia no podria ser més dramàtica. Mentre Escòcia persegueix un camí de llibertat, Menorca aprofundeix en la seva subordinació i dependència. L’escanyament aeri que pateix Menorca és paradigmàtic del nostre aïllament creixent. Sóc molt conscient que de camins i models d’estat n’hi ha molts i no només dos. I que la majoria de la població tant a Menorca com a Escòcia són partidaris de solucions intermitges. Els lligams quotidians amb d’Escòcia amb Anglaterra i Menorca amb Espanya són forts i ningú té la intenció de trencar-los. Àlex Salmon és molt conscient d’aquesta complexitat i és per això que també ha proposat una solució intermitja entre la independència i la unió, entre el sí i el no, que es diu Devolution Max. Aquesta opció mal vista per Londres implicaria una quasi independència política sense un trencament formal amb la corona i el parlament britànics.

Al nostre país sembla però que els camins intermitjos estan barrats. L’avantprojecte de llei de la funció pública és un exemple més que no és pot ser espanyol i viure plenament en català, la llengua dels menorquins. La factura de l’espanyolitat és altíssima més propi d’una colònia que d’una regió. El dèficit fiscal de les Illes Balears és del 14%, un dels més alts d’Europa. És a dir que 1 de cada 7 Euros que pagam d’impostos no reverteixen a Menorca ni directa ni indirectament. Un dèficit fiscal d’aquesta magnitud és senzillament insuportable sobretot ara que s’ha assecat l’aixeta del crèdit. Enlloc de reconèixer aquest desequilibris, les forces polítiques espanyoles han aprofitat aquesta crisi per culpar a les autonomies del dèficit públic.

Si el camí que ha triat Menorca aprofundeix en la dependència i l’aïllament, el camí que vol triar Escòcia persegueix tot el contrari, la interdependència i l’obertura al món. Si Escòcia finalment decideix democràticament esdevenir un país independent dins la unió Europea (I segurament també dins la corona britànica), Escòcia no serà un país aïllat que amenaça als seus veïns del sud. És possible que pateixi alguns problemes econòmics però no hi haurà fronteres ni exèrcits ni castells. La BBC continuarà veient-se a Escòcia i els escocesos i anglesos es continuaran casant entre ells. I és que en el segle XXI la independència ja no vol dir aïllament sinó capacitat de decidir el grau de dependència respecte d’altres poders. El món del segle XXI és interdependent.
Si pogués votaria que sí però a mi la paraula independència no m’acaba d’agradar. I és que el que està en joc no és l’aïllament ni la separació sinó tot el contrari, la sobirania, la llibertat i la interdependència.
–––
Twitter: @pauobrador

Leave a Reply