Digues-ne tomàtic; jo en dic rescat

CARTA DES DE NEWCASTLE (ANGLATERRA)

Pau Obrador

Ironies de la vida, mentre a fora sonaven els clàxons que celebraven l’ascens del Menorca Bàsquet a l’ACB, el ministre d’Economia, Luís de Guindos, compareixia davant els mitjans de comunicació per anunciar el rescat del sistema financer espanyol, altrament anomenat “préstec en condicions molt favorables”. Encara no sabem si el Menorca Bàsquet trobarà els diners per jugar a l’ACB, el que sí que sabem és que el 9 de juny del 2012 serà recordat com un dels moments més foscos de la història recent espanyola. És la fi d’una era, el final d’un somni, un altre 1898. En poc més de quatre anys Espanya ha passat de ser l’enveja d’Europa (també en regulació bancària) a ser un perill sistèmic per a l’economia mundial. Tot un rècord.

Tot i la transcendència del moment, Mariano Rajoy no va comparèixer davant l’opinió pública fins a l’endemà. Això no passaria a cap més país europeu, ni tan sols a Catalunya on el president Mas sempre ha donat la cara per les dures retallades que ha aprovat. Forçat per les circumstàncies va parlar poc més de 20 minuts just abans de partir cap a Polònia per veure un partit de la selecció. Enlloc d’explicar les condicions del rescat, el president va ventar-se d’haver evitat la intervenció. No cal ser Xavier Sala i Martín per saber que un préstec de 100.000 milions, equivalent a un 10% del PIB, és una rescat en tota regla per molt favorables que siguin les condicions – que per cert encara no coneixem. La revista americana “Time” és qui potser ho resumia millor. “You say tomato; I say bailout”. Digues-ne tomàtic; jo en dic rescat.

El Govern espanyol no diu la veritat (o com a mínim no la diu pel seu nom). És una estratègia premeditada. Saben perfectament que tots els governs rescatats fins ara han perdut les eleccions. Aquest govern té tots els números perquè li passi el mateix. Rajoy va arribar a la presidència per esgotament del contrincant sense cap projecte definit, igual que el PSOK a Grècia. La solució espanyola és com sempre passar-se de llest i negar una realitat incòmoda. La situació, més tràgica que còmica, em recorda aquells acudits en què es troben un alemany, un americà i un espanyol per discutir qui ha inventat el millor aparell per apropar-se al sol. Mentre que els científics alemanys i americans presenten sistemes tecnològics sofisticats capaços de resistir la calor intensa del viatge, el científic espanyol proposa anar-hi de nit. Així és clar no hi ha perill de cremar-se. O sí perquè la realitat és tossuda i un rescat és un rescat aquí i a la república popular de la Xina.

Igual que passava durant els anys foscos de la dictadura cal anar a l’estranger per entendre el que passa. I una cosa és clara l’anàlisi de la premsa internacional no és tan optimista com el de Rajoy que ja ha proclamat que la situació està resolta. Robert Peston – el reporter de la BBC que va destapar el desastre bancari britànic– parla de gran desori – “Messy Spanish Rescue”. Hi ha dubtes molt importants sobre l’impacte del rescat damunt les finances públiques així com de la reacció d’Irlanda i Portugal – els quals en una situació molt similar els van imposar condicions molt més dures. També parla del cercle viciós del deute pel qual els bancs espanyols són els principals creditors de l’estat que es veu obligat a deixar diners als bancs perquè puguin continuar deixant diners a l’estat. No sóc economista i per tant no hi puc aprofundir, tanmateix és clar que hi ha molts d’interrogants que necessiten una resposta urgent.

#Lodeayer, l’eufemisme que va usar Rajoy per no mencionar el rescat, és una gran aposta de 100.000 milions d’Euros que marcarà no només la legislatura sinó també tota una generació. És possible que l’operació surti bé i que madona es recuperi. No seria la primera vegada. Però també és possible que l’operació no surti bé i que madona es mori. En aquest cas estaríem davant un escenari nou i de gran incertesa. Govern d’unitat nacional, eleccions anticipades, fi del bipartidisme, trencament del PP, augment de la conflictivitat social, recentralització de l’Estat, acceleració dels processos d’independència del País Basc i Catalunya i tota una caterva de mesures econòmiques molt impopulars. El còctel és explosiu. En una situació així la temptació del PP seria molt clara, restringir la democràcia. Acorralats políticament Aguirre i Bauzá ja ho han proposat. Volem fer un ERE al parlament i reduir el número de diputats a la meitat. És la seva manera de dir que el parlament i molt especialment l’oposició els fan nosa, molta nosa. Saben que estan en la corda fluixa i que l’única possibilitat de continuar governant és tot canviant les regles democràtiques.

I mentrestant a gaudir del futbol, del bàsquet i del tennis, que això sí que mereix una compareixença. Igual que en temps dels romans aquí la nostra dieta inclou un poc pa i molt de circ.
–––––––
Twitter: @pauobrador

Leave a Reply