Archive for Enero, 2013

Cinc apunts i un adéu

Miércoles, Enero 30th, 2013

CARTA DES DE NEWCASTLE (ANGLATERRA)

Pau Obrador

Una foto

Quina foto triaríeu per il·lustrar el 2012? N’hi ha dues que em venen al cap automàticament. La primera és la foto del rei Juan Carlos caçant elefants amb la seva amant a Botswana; la segona és la foto del conseller de Turisme Carlos Delgado, també de cacera, amb dos testicles de cérvol dalt el cap regalimant sang. Les dues imatges presenten una estètica tronada més pròpia d’un règim absolutista que d’un que vol ser democràtic i modern. Són imatges d’un règim amb excés de testosterona que ha perdut el més mínim sentit de l’ètica i l’estètica, un règim en procés accelerat de descomposició que viu en una torre d’ivori. En qualsevol país europeu els dos personatges estarien en la corda fluixa. Aquí no només no dimiteixen sinó que es permeten el luxe de predicar-nos en l’exemple. I mentre no dimiteixin que almanco en puguem fer una mica de befa sana.

Una frase

Fa un parell de mesos Rajoy afirmava que “Si tots els espanyols treballessin tant com els militars, Espanya sortiria abans de la crisi”. La frase va passar bastant desapercebuda però crec que és reveladora del moment en què vivim. Els militars han recuperat protagonisme i influència, molt especialment a Menorca. A mi m’incomoda que hi hagi tants militars ocupant llocs de responsabilitat política, gairebé sempre sota unes mateixes sigles. M’escandalitza que les retallades, sempre tan dures en amb la gent del carrer, passin de llarg del ministeri de defensa. Ara bé el que és més greu és que algú pugui creure que l’esperit militar espanyol ens traurà de la crisi. I és que aquí no hi ha cap evacuació de Dunkerke ni cap desembarcament de Normadia amb què emmirallar-se. L’esperit militar espanyol ens porta directes a la derrota de Cuba, la batalla del Gurugú a Melilla i, és clar, ’alzamiento nacional. Si volem guanyar-nos el futur comença a ser hora que mirem cap a un altra costat, lluny d’un exèrcit que sempre ha estat part del problema i no de la solució.

Un símbol

Moltes escoles de les Illes Balears han penjat un floc amb les quatre barres a la façana com a senyal de protesta amb la política lingüística del (mal)govern Bauzà, una política que té per objectiu acabar amb la protecció jurídica que gaudeix la llengua catalana. Els enderrocs lingüístics de Bauzà & co porten la marca inconfusible de la FAES, la fundació que presideix José Maria Aznar. Després de carregar-se la llei de política lingüística del 1986 aprovada amb el consens de totes les forces polítiques, ara volen aprovar una llei de símbols amb un deix totalitari preocupant (realment no tenen res més important a legislar?). És un projecte totalment innecessari que menysprea els símbols propis de cada illa i que és especialment dur amb els símbols de catalanitat, als quals nega qualsevol protecció. Preveu multes de fins a 12000€ als directors que pengin els flocs als seus col·legis. No en tenen prou que les nostres illes siguin espanyoles, cal també que s’hi assemblin. El seu objectiu és que Ferreries i Quintanilla del Onéssimo siguin pobles intercanviables.

Una ciutat

La setmana passada vaig tenir el plaer de visitar per segona vegada la ciutat estat de Singapore. Aquesta vegada la visita no ha tingut res a veure amb la vulcanologia. Hi hem anat per motius laborals, per visitar un centre associat que ofereix graus validats per la universitat de Sunderland. Singapore és una ciutat de grans contrastos: hiper moderna i alhora profundament oriental,  oberta al món i alhora terriblement autoritària, amb capitalisme salvatge però on gairebé tothom viu en pisos de l’estat. Consumisme desenfrenant, amb un centre comercial cada dues passes, gratacels que seuen devora petites Índies on encara es menja amb les mans. Una ciutat on hi conviuen quatre cultures, tres religions i tres alfabets. El més impressionat tanmateix és el seu dinamisme i la seva capacitat de transformació. Tothom és jove, tot va deveres i res s’atura. És aquest el futur que ens espera?

Un ridícul

És pot fer més el ridícul que el que està fent l’ajuntament de Maó amb traduccions automàtiques al castellà que ni un nen de 8 anys faria? A mi no em serveix la cantarella segons la qual es tracta d’un error tècnic. Un ajuntament que es digui seriós no pot publicar ni que sigui per error un text que es tradueix a sí mateix com a Ayuntamiento del Ladrillo. Ni tan sols la imatge del rei correspon a Alfons III (és un quadre d’Alfons I d’Aragó agafat directament de wikipedia). Us imagineu que totes les empreses fessin el mateix? La nostra economia perdria competitivitat. Però més greus que els errors lingüístics són les intencions polítiques i simbòliques. Tota la fira medieval ha estat una simple excusa per espanyolitzar la diada nacional del poble de Menorca, tot esborrant qualsevol connotació  identitària que faci nosa.  Enlloc de derrotar Sant Antoni han decidit fer-se’l seu, banalitzant-lo fins a l’extrem. L’ajuntament del Ladrillo fins i tot ha recuperat una ofrena floral del temps del franquisme.  Fòbia i autoodi, intencions poc confessables dissimulades d’ignorància.

Un adéu

Aquest nadal ens ha deixat Àngel Mifsud, valencià de Ciutadella, poeta i lingüista, professor del Ramis, amic dels amics i dels que encara no ho són. Fa estona que volia dir alguna cosa bella del mestre però els companys en saben molt més que jo de dir coses belles i profundes.  Disculpau-me si faig tard. N’Àngel ens ha deixat amb la mateixa dignitat amb què aquest estiu va recitar els seus poemes a Illaenvers. Paraules belles i sempre mesurades; a la boca un somriure i l’orella atenta; les portes obertes a l’esperança i la mesura justa d’ironia. Perquè si una ens cosa falta en el temps cada vegada més convuls que ens ha tocat viure és precisament bellesa i dignitat, senzillesa i seriositat. Des d’aquestes pàgines que en alguna ocasió hem compartit, voldria desitjar-te, company, que tenguis un molt bon viatge.

El debate de las armas

Martes, Enero 8th, 2013

CARTA DESDE OAK RIDGE, TENNESSEE (EEUU)

Benjamín A. Carreras

Hace un par de semanas vivimos en Estados Unidos una de las peores matanzas de los últimos años. Esos múltiples asesinatos se suceden periódicamente en este país y por desgracia uno se acostumbra a ello, la de Newtown tuvo especial impacto por las edades de los críos que sufrieron el atentado. Se ha hablado lo suficiente de ello en la prensa para que no sea necesario aquí dar detalle alguno. Además yo no sé nada de ello más que lo leído en la prensa. Mi propósito aquí es mostrar el ambiente en que aconteció este hecho horrible y como ha evolucionado.

En los días que precedieron el suceso, los republicanos en el congreso del estado de Tennesse estaban promocionando un proyecto de ley para que se autorizara a llevar armas en los coches en los aparcamientos de los lugares de trabajo. La razón esgrimida es que muchos empleados viajan una gran distancia para ir al trabajo y necesitan armas para su protección.

Este proyecto de ley enfrentaba a dos grupos que en general apoyan al partido republicano, los que promocionan las armas de fuego y los empresarios. Vistas algunas de las matanzas ocurridas en lugares de trabajo, no es sorprendente que a los empresarios no les haga ninguna gracia que sus empleados tengan armas de fuego tan cerca.

El mismo día del suceso en Newtown, cuando daban las noticias iniciales de la matanza daban a la vez unas declaraciones de los promotores de la nueva ley sobre una oferta de plan a los empresarios para que la apoyaran. Esta nueva ley promocionada por la Asociación Nacional del Rifle no era solo una iniciativa en Tennessee, iniciativas similares se llevaban a cabo en Alabama, Carolina del Sur y Pensilvania. Estaban apoyada fuertemente por el Tea Party que entró a formar parte de los legislativos de estos estados.

En Michigan, se acababa de aprobar una ley por el legislativo que permitiría llevar armas ocultas en sitios públicos y privados, como hospitales, guarderías y colegios. La ley estaba a la espera de la firma del gobernador. El suceso de Newtown hizo que el gobernador la vetara.

Tienda de armas

La reacción a lo que pasó en Newtown fue una inmediata movilización por parte de quienes creen que debe limitarse el uso de armas, al menos de las llamadas semi-automáticas que permiten lanzar una nube de balas en pocos minutos. Las primeras iniciativas fueron por parte de personas afectadas por hechos similares. Luego siguieron algunos políticos demócratas.

Los republicanos más extremos, como congresistas por Texas y el exministro de Educación de Bush, saltaron a la defensa del uso de las armas y pidieron guardias armados en las escuelas, algunos incluso pidieron armar a los maestros. A este clamor se sumó una semana después la Asociación Nacional del Rifle culpando a todo dios por lo que había pasado menos al uso de armas semi-automáticas.

Evidentemente detrás de estas posiciones están los intereses de los poderosos fabricantes de armas, una de las industrias más florecientes en EEUU. Aquí se fabrican más de cinco millones y medio de armas de fuego al año y la mayoría se vende en este país.

Algunos republicanos, como el candidato a presidente Huckabee, culparon a la ausencia de Dios en las escuelas. Los extremistas cristianos de la iglesia Batista de Westboro pidieron que se “glorificara a Dios por haber ejecutado su juicio”, e indicaron que Dios había enviado el asesino a Newport como castigo al estado de Conecticut por haber legalizado el matrimonio homosexual.

También se oyeron otras voces razonables que indicaron que no son solo las armas lo que está detrás de esos sucesos. Una dificultad que encuentran algunos padres es la de los críos con problemas psicológicos fuertes. Gracias a la sanidad privada de la que gozamos, los seguros normales ofrecen muy poca ayuda en esos casos y eso para quienes pueden pagarse el seguro. Las escuelas tampoco ayudan mucho en estos casos y lo que procuran es quitarse de encima a los niños con problemas.

Otro problema es la glorificación de estos asesinos extremos. Hay un cierto morbo de saber detalles y la prensa muchas veces habla y habla de estos asesinos que se transforman en héroes para algunas de las mentes desequilibradas.

Como puede apreciarse, el problema es complejo. La complejidad de estas situaciones está incluso a nivel del control de armas. Aunque ahora se prohibiera la venta de armas semi-automáticas, el país esta inundado de ellas. No hay cifras exactas ya que la Asociación Nacional del Rifle se ha asegurado promocionando leyes para que los datos no sean accesibles a los ciudadanos. Pero se calcula que en Estados Unidos hay 90 armas de fuego por cada 100 habitantes. ¿Cómo se puede controlar eso?

De momento, los políticos con su característico sentido de la eficacia han creado unos comités para estudiar el problema. A su vez, las ventas de armas se han disparado ante el temor que se prohíban. Algunas tiendas de armas tuvieron que desconectar los teléfonos los días antes de Navidad ya que no podían responder a la demanda. Mientras tanto, las muertes por armas de fuego en este país siguen a un ritmo de 3,5 diarias.