La temptació populista

CARTES DES DE NEWCASTLE

Pau Obrador

Era un diumenge al matí del 2004 dies abans d’unes eleccions europees. Encara no teníem cotxe i havíem agafat un autobús per anar a la platja. En sortir d’Exeter, la ciutat on vivíem, vam passar davant una casa on havien penjat una pancarta electoral que deia “NO TO EU MASS MIGRATION” (No a la migració massiva d’Europeus). Estava firmada per un partit fins llavors desconegut – United Kingdom independence Party més conegut com UKIP. Tot i que la pancarta anava clarament dirigida als polonesos, en veure-la em va entrar un calfred. Si no existís la UE jo no hauria agafat mai aquell autobús. Vuit anys més tard UKIP ha deixat de ser una anècdota anti-Europea i és ara una força ascendent a Anglaterra. Sempre amb una pinta de cervesa a la mà, l’inefable Nigel Farage ha situat el seu partit al centre del debat polític.

El fenomen UKIP no és altre cosa que la versió britànica del Front Nacional francès o la tan espanyola UPyD. En els tres casos esteim davant d’una rebel·lió de les classes mitjanes que se senten incòmodes amb un procés de globalització que les empobreix. La seva proposta és tornar a un passat gloriós quan els estats nació eren forts, les fronteres reals i la vida era fàcil. Le Pen vol recuperar la França gloriosa de De Gaulle, una França que va quedar troncada amb el maig del 68 i la independència d’Algèria. Nigel Farage vol tornar a aquella Anglaterra de Churchill sense cares de pell fosca pels carrers ni els morros dels Rolling Stones embogint adolescents, una Gran Bretanya imperial i orgullosa del seu aïllament. I UpyD? És cada vegada més evident que Unión vol dir Una, Progresso vol dir Grande i Democracia és un sinònim de libre.

La irrupció d’aquests partits té conseqüències importants en l’acció dels governs. Tant a França com a Anglaterra hi ha hagut un enduriment molt notable de les polítiques migratòries. Aquest enduriment és una demanda àmpliament compartida per les classes treballadores més tradicionals que alimenten el populisme del UKIP i el FN. En el cas espanyol, la irrupció d’UPyD ha esdevingut l’excusa perfecte per aprofundir en l’anti-catalanisme. El ministre Wert és l’encarregat de construir aquesta barricada. Esteim davant processos incipients de des-globalització que tenen per objectiu el reforçament del vell estat nació imperial davant el perill que representa la unificació Europa i els processos de regionalització. Amb aquesta mena de polítiques es tensa encara més la societat i s’acceleren els processos oberts. La irrupció de Nigel Farage i Rosa Díez fa la independència d’Escòcia i Catalunya més probable encara.

Aquest moviments populistes no són fum de formatjades. Estan aquí per quedar-se. I és que el sistema que a Espanya es va consolidar als anys 80 ha deixat de funcionar per un grup clau que el sostenia. Les democràcies liberals occidentals funcionen  perfectament bé amb un nivell de pobresa del 20%- 30% però es fan miques quan les classes mitjanes s’empobreixen i se senten amenaçades. I això és el que està passant arreu d’Europa, l’empobriment progressiu de les classes treballadores que se sentien part del sistema. I és que disposar d’un treball ja no garanteix una vida digna. Aquest procés va començar ja fa unes quantes dècades tanmateix la crisi ha cremat la única xarxa de protecció que quedava. El crèdit. El sou ja no permet l’estil de vida que ens van prometre i a sobre ens han tallat el crèdit per finançar-lo. En el cas d’Espanya ni tans sols hi ha una nòmina.

Som molts els que pensam que calen canvis radicals en la manera com s’organitza la nostra societat, sobretot en el sistema bancari. I això només és possible amb estructures d’estat més robustes i eficients. Tanmateix això no és el que proposen ni el UKIP, ni el FN ni UPyD. La seva proposta és un sedant, un al·lucinogen que nega els problemes enlloc d’afrontar-los. En el cas espanyol es tracta de preservar una realitat nacional insostenible econòmicament a base d’explotar encara més la perifèria que paga.  Estan disposats a trossejar-nos abans que acceptar que Espanya ja no és el que ells pensaven.

Twitter: @pauobrador

Leave a Reply