A voltes amb el turisme

CARTA DES DE NEWCASTLE (ANGLATERRA)

Pau Obrador

La secció de Ciències Socials de l’IME organitza cada any una tertúlia a finals del mes d’agost. Aquest estiu la tertúlia es centrarà en la problemàtica turística. Malauradament les vacances ja se m’hauran acabat i no hi podré participar. Si hi participés exposaria dues idees: primer que aquesta és una època de grans canvis en el sector turístic, canvis en l’estructura del mercat turístic però sobretot canvis en la filosofia de les polítiques públiques. També explicaria que aquesta nova filosofia no dóna una resposta adequada als grans reptes del sector.

La legislació turística que es va desplegar a les Illes Balears entre el 1980 i el 2010 responia en bona part als principis de sostenibilitat. Amb totes les excepcions que vulgueu, es tractava de millorar la qualitat ambiental del turisme. Aquest procés legislatiu va començar el 1984 amb els decrets Cladera que establien una superfície mínima per a les places hoteleres. Una dècada més tard va arribar la Llei d’Espais Naturals que va protegir una part molt important del territori amb la creació de les ANEI. El 2003 es va aprovar el PTI, una vertadera constitució territorial de Menorca que situava el paisatge com l’eix central de l’economia de l’illa. En els tres casos no es tractava de posar barreres al turisme sinó de donar un valor afegit al sector. Es volia fer les illes més competitives dins el nou context europeu, amb una consciència ambiental creixent.

Amb l’aprovació de la nova llei turística el 2012 s’ha produït un canvi de filosofia remarcable. La llei promoguda per Carlos Delgado posa l’accent en tot allò que impedeix les inversions privades i no en la qualitat ambiental. Si fins ara es tractava d’adoptar estàndards de qualitat europea, ara es traca de recrear la flexibilitat legislativa que ha permès als grans grups hotelers fer-se d’or al Carib. S’ha creat de facto una legislació especial -d’això en diuen seguretat jurídica- que permet als inversors eliminar l’ús hoteler d’un edifici, transformar una finca agrària en hotel, obrir un camp de golf i fer les ampliacions que facin falta, entre d’altres. El que ens ve a dir Delgado és que el futur del turisme no passa ni per la sostenibilitat ni per la cultura sinó per obrir les portes a la inversió. Com per art de màgia les inversions suposadament de qualitat ens han de treure de la crisi.

El que fa Delgado és bàsicament actualitzar el project turístic de Manuel Fraga i el ‘desarrolismo’ franquista. Com si d’una república bananera es tractàs, el ‘desarrollismo’ combinava màxima llibertat de capitals amb el mínim control democràtic possible. És una idea de progrés que deslliga modernitat i democràcia, PIB i benestar social. El mateix passa amb la noció de llibertat que ens proposa Delgado. És una simple excusa per alliberar el capital de qualsevol exigència ambiental o social. La seva és una idea de modernitat que cultiva activament la desmemòria. Per sortir de la crisi hem de deixar de ser qui som, és a dir, ens hem de vendre el patrimoni. Delgado ens exigeix una conversió a una nova cultura postmoderna de la diversió infinita, que esborra les marques que els nostres avantpassats han deixat gravades sobre la terra. El turisme cultural no hi és ni se l’espera.


La manca de crèdit juntament amb els retards legislatius sobretot en l’aprovació del nou PTI han minimitzat l’impacte de la nova llei damunt el territori. Tanmateix crec que no cal esperar a veure els seus afectes per dir que aquesta nova filosofia turística no porta enlloc més enllà de desembussar uns quants projectes privats. I no porta enlloc perquè parteix d’una premissa que crec falsa: que la crisi té el seu origen en les barreres legislatives que la democràcia autonòmica i insular imposa. Res més lluny de la realitat. La pèrdua de competitivitat del sector turístic té poc a veure amb les restriccions turístiques i socials al creixement És més aviat un problema de model, de producte i d’estructura de mercat.

Molts dels problemes actuals tenen el seu origen en la manera com el turisme va ser organitzat als anys 60. Menorca es va concebre d’acord amb uns principis fordistes clàssics com una gran cadena de muntatge que enlloc de produir cotxes, torrava turistes. Aquesta cadena estava organitzada pels grans tour operadors europeus i incloïa un aeroport, una platja, hotels de gama mitja i poca cosa més. Aquest és un model eficient però molt disfuncional que creava una gran estacionalitat així com també unes relacions de dependència insanes. El Mediterrani continua sent un destí molt atractiu tanmateix el seu model productiu clàssic ha entrat en crisi amb l’aparició d’internet, l’obertura de nous mercats i la transformació de les preferències dels turistes. Cada vegada hi ha menys turistes que contracten un TTOO i més mercats que els atrauen.

El gran repte dels propers anys no és incrementar el número de turistes, tot maximitzant la capacitat de creixement, sinó transformar les condicions de producció del sector a Menorca. Sense una transformació radical del sector no és possible ni desestacionalitzar ni augmentar els ingressos per turista. Aquesta transformació passaria per dues coses. Per una banda es necessita gestionar d’una manera més eficient les infraestructures turístiques existents, molt especialment l’Aeroport, perquè estigui al servei de Menorca i no a l’inrevés. Ja podem ser Reserva de la Biosfera, Patrimoni de la Humanitat, Parc Nacional, que si no hi ha avions en condicions a l’hivern no hi ha turistes. Per altra banda es necessari re-orientar les polítiques públiques i privades en favor del producte. Cal superar una visió restringida que ho redueix tot a una qüestió de promoció turística i urbanisme. És el que fan els nostres competidors, promoure infraestructures culturals de qualitat, organitzar esdeveniments culturals atractius, donar valor al patrimoni, crear parcs nacionals i reserves naturals, donar suport als sectors més innovadors i un llarg etcètera.

No és aquest el lloc per a definir una política turística amb tots els ets i uts. Per això es fan els llibres blancs del turisme. Tanmateix no puc amagar que em preocupa el camí que s’ha pres en els darrers anys, un camí que mira de reüll el Carib alhora que ens allunya d’Europa.

Leave a Reply