Ens hi resignam?

Carta desde Newcastle

Pau Obrador

Aquesta legislatura ve marcada per una creixent politització de la societat menorquina. Mai s’havia mobilitzat tanta gent i per causes tan diverses. Ho podem comprovar a les pàgines de l’anuari que cada any distribueix el Diario Menorca. Aquest any tot eren rotondes desproporcionades, dragats sense garanties, desnonaments salvatges, llaços quadribarrats, vagues educatives, i la manifestació més gran de la història de Menorca. Hi ha un àmbit però que se n’escapa d’aquesta creixent politització, els ajuntaments. Amb alguna excepció, la política municipal ve marcada per una tranquil·litat que ja voldrien Tadeo i Bauzà. L’epicentre del debat és ara més amunt.

Pels que han viscut la política municipal de prop, el creixent desinterès és motiu de desànim. Per molts l’apatia és interpretada com un signe inequívoc que el PP en té per anys de seure dalt la Sala. Jo no compartesc aquesta lectura. Per mi el desinterès cap a al política municipal és, més aviat, un signe de la seva creixent inutilitat. La crisi ha deixat els municipis sense diners i les reformes impulsades pel ministre Montoro sense competències. Els ajuntaments es troben en una posició difícil, amb tots els problemes del món i sense eines per actuar. No és estrany que hi hagi tan poca gent que vulgui participar en una democràcia local tan desfigurada.

Tanmateix el que passi als ajuntaments tindrà una importància cabdal el 2015. A Menorca els canvis polítics sempre han començat als municipis i res fa pensar que aquesta vegada sigui diferent. El 2015 totes les mirades estaran posades en Maó que el 2011 va decantar la balança cap a la dreta. Els maonesos volien un canvi i el PP era l’únic que estava en posició d’oferir-lo. Si bé la seva victòria va ser inqüestionable, és important no deixar-se enlluernar pel número de regidors que van obtenir. Hi va haver més de 2000 persones que van votar a candidatures que no van obtenir representació dalt la Sala. Això va donar un plus de representativitat al PP molt notable. Amb els mateixos vots el PP podria haver tingut 2 regidors manco si una part d’aquests 2000 vots s’haguessin traduït en escons.

A mesura que avança la legislatura el PP sembla més conscient de la seva fragilitat. Sap que pot perdre l’alcaldia i que ha de jugar bé les cartes. La seva estratègia consisteix en bastir una imatge optimista i alegre de la ciutat que contrasti amb el pessimisme que domina l’actualitat política. Això passa primer per caure simpàtics als ciutadans i segon per evitar conflictes que polaritzin la societat, molt especialment de caire urbanístic …Ah i també per situar Salvador Botella a un segon pla més discret. És una estratègia qüestionable, especialment en temps de crisi. Enlloc de prioritzar les polítiques socials, l’ajuntament s’ha dedicat a organitzar un nombre creixent de saraus sovint amb menjar i beure gratuït. Pa i Circ.

La realitat tanmateix és tossuda i es fa difícil obviar que aquest és el PP més autoritari i més anticatalanista de la història. El govern municipal de Maó no s’ha desmarcat ni una sola vegada dels seus correligionaris de Palma o de Madrid, ni tan sols en el cas del dragat. Sempre han posat els interessos del partit per davant de la ciutat, adherint-se amb entusiasme a l’estratègia dissenyada per FAES per acabar amb el Català. Aquesta estratègia s’ha traduït en el cas de Maó en la castellanització del topònim i en un expedient disciplinari als tres directors de secundària. Encara és l’hora que surti la batllessa a defensar els tres directors injustament sancionats. El PP rialler de Reynés és mateix PP agre de Bauzà i Gallardón.

Més difícil encara  és obviar, sobretot pels que vivim fora, el mal gust i la poca traça d’aquest govern. A Maó tot s’aclareix amb jardineres, canvis de circulació, terrasses i mercats. Aquest és un govern que se enorgulleix d’un tren turístic francament penós mentre s’esforça en buidar de contingut un teatre magnífic. Que en queda del Maó il·lustrat? D’aquella ciutat tan reservada i sòbria? Aquest govern manté encara la il·lusió dels nouvinguts, però fa estona que si li veu el llautó. No han fet gran cosa, més enllà de dinamitzar el centre sempre des d’un punt de vista comercial. Tota la política es redueix a portar gent al centre. Un bon exemple és el mercat medieval de Sant Antoni amb el qual es transforma una celebració nacional a un simple mercat sense cap simbologia pròpia. Maó és molt més que un mercat.

Estarem a l’aguait del que passi a Maó. El 2015 tots els camins de la política menorquina passen pel Carrer Nou i s’Arravaleta. El resultat depèn en bona part de la capacitat ciutadana de bastir alternatives que donin veu a tots aquells que el 2011 van quedar defora de la Sala. Ens hi resignam?

Twitter: @pauobrador

Leave a Reply