Archive for Febrero, 2014

L’avió de l’avi (*)

Lunes, Febrero 17th, 2014

Cartes des de Newcastle

Pau Obrador

Benvolguda batlessa.

Si un dia mai s’atura a ca nostra li ensenyaré l’avió de l’avi en Jaume. El va fer l’any 1939 a la presó, al castell de Montjuïc, mentre esperava que dictassin sentència. L’avió és una rèplica en miniatura del que pilotava durant la guerra. L’avi en Jaume de la guerra no va explicar-nos gairebé mai res. La guerra el va deixar sense paraules. Tot el que va ser capaç de dir-nos ens ho va dir amb aquest avió. Aquest no és per tant un avió qualsevol. Parla de l’orgull d’un jove a qui li agradava molt volar, de la ràbia d’un militar sempre lleial a qui li van robar el futur i la dignitat, i sobretot de la por d’un pres condemnat per auxili a la rebel·lió per un consell de guerra sumaríssim. Aquesta por el va acompanyar sempre. Potser el detall que fa posar més la pell de gallina és el nom de l’avió. Es diu Maria en honor a qui mesos més tard es convertirà en la seva esposa.

Imagen AVIO 12

Quan vau anunciar que erigiríeu un monument a les víctimes de l’«Atlante» em va venir immediatament la imatge de l’avió de l’avi — el nostre monument particular a la memòria d’una guerra terrible. La tragèdia de l’«Atlante» va ser una de les pitjors de la guerra civil a Menorca, sense cap dubte la taca més negra dels defensors de la República. Es van assassinar a sang freda i sense cap mena de judici, 75 persones innocents, entre elles dos germans d’un amic de la família a qui tan aprecio. Les víctimes de l’«Atlante» es mereixen ser recordades amb dignitat. Ara bé no de la manera que voleu fer-ho.

Heu plantejat aquest monument com si fos una mena de Valle de los Caídos de Cala Figuera, un nou obelisc als màrtirs de la causa franquista. Aquest és un monument que, intencionadament o no, discrimina els vencedors i els vençuts. No heu fet cap esforç de recuperació de la memòria històrica, senzillament heu endarrerit el rellotge de la història per recuperar un homenatge propi del franquisme. El monument és una prova més que governau des de l’autisme i la nostàlgia. Ni tan sols amb un tema tan delicat com aquest heu estat capaços de buscar el consens amb l’oposició. En una ciutat tan republicana com Maó és ben possible que l’«Atlante» sigui el vostre «Titànic» com molt bé deia David Marquès.

A Menorca tenim pendent la recuperació de la memòria de la guerra civil. Açò inclou el record i la condemna de la tragèdia de l’«Atlante», però també dels afusellats de la Mola i dels morts a la cuneta. Fer memòria vol dir assumir els errors del passat. La República ho va fer el mateix el 1936 quan va nomenar un nou comandant militar que va acabar d’arrel amb tota aquella sangria. En canvi, el règim franquista mai va aturar la repressió, mai va assumir els seus errors. Fins el darrer minut va fer ús del garrot vil. Se’n recorda d’en Salvador Puig Antich? La gran assignatura pendent dels menorquins és treure de l’oblit la memòria dels perdedors, que són molts. Als nostres carrers i places no hi ha cap monument que faci justícia amb els condemnats a mort pel franquisme, amb els que van trepitjar la presó per defensar la democràcia i sobretot amb els 850 menorquins que, segons en Bep Portella, es van exiliar — herois anònims, ambaixadors sense sou. Entre elles hi havia el tío Antonio que va partir amb el «Devonshire» aquell 9 de febrer.

Estic d’acord amb vostè que cal recordar a totes les víctimes siguin del bàndol que sigui però no al preu d’equiparar la democràcia i el feixisme. Certament es van fer barbaritats als dos bàndols, però no puc acceptar la imatge que sovint ens veneu de la guerra civil com un xoc entre iguals. No podem oblidar que uns lluitaven per la democràcia, els altres pel feixisme. Amb l’ «Atlante» correu el perill de fer el mateix que amb l’obelisc de s’Esplanada. Per molt que es canvii la placa, l’obelisc serà sempre en honor «a los que dieron su vida por Dios y por España», és a dir pels màrtirs del bàndol franquista.

Per tot açò i molt més li deman que es repensi l’erecció d’aquest monument. Li deman també que convoqui una comissió per a la recuperació de la memòria històrica on hi hagi representades les diferents sensibilitats polítiques i socials del municipi. Encarregui a aquesta comissió una proposta per recordar les víctimes de la guerra civil, totes. No volem més obeliscs. No volem més fantasmes del passat. Volem memòria i dignitat per poder bastir un futur tots junts. Volem que l’avió de l’avi torni a volar.

(*) Carta oberta a la batlessa de Maó.

Twitter: @pauobrador

El mundo, encogido

Viernes, Febrero 14th, 2014

Carta desde Oak Ridge

Benjamín Carreras

De nuevo en Madrid, otra vez instalado en el mismo apartamento, yendo a los restaurantes de siempre y trabajando con mis colegas de años. No parece que haya estado alejado un par de meses. Todo sigue igual, pero mi cuerpo sí nota el cambio de horario. Son seis horas de diferencia y me cuesta adaptarme.

A mi personalmente nunca me ha gustado viajar. Ya de niño recuerdo lo poco que me gustaban los viajes en la Isla. A aquellas excursiones no las podemos llamar viajes ahora, pero entonces para mi lo eran.

Acostumbraba a ir con los abuelos a pasar el día al predio de San Vicent, para nosotros Son Rotger. Íbamos a coger el coche de caballos de ca’n Doga al comienzo de la carretera de Sant Climent. Era el coche de línea diario con Sant Climent. Hacía un viaje por la mañana y otro por la tarde. Los seis kilómetros de viaje se hacían en unos  tres cuartos de hora. Luego, desde Sant Climent, eran seis kilómetros más andando. Era un largo paseo, la parte peor la subida por la cuesta de S’Alzina, cuesta que me parecía muy empinada. Finalmente llegábamos a Ses Bolles Blanques, la entrada de Turralbenc Nou, desde allí ya se veían las casas de Son Rotger, ya estábamos casi al final del paseo. Total unas dos horas de ida y otras dos de vuelta.

Un día a la semana había otro coche de caballos que salía de Mahón por la mañana, el coche de ca’n Berruga, y en este caso nos dejaba en Bini Calaf. Esto acortaba el paseo a pie en unos tres kilómetros, lo que se agradecía. La vuelta era siempre con el coche de’n Doga desde Sant Climent.

Esos doce kilómetros los hacíamos cada año al principio y final del verano ya que pasábamos el verano en Son Rotger. En estos casos alquilábamos un coche de caballos de  ca’n Doga y se hacía todo el camino en coche. Los doce kilómetros en algo más de una hora. Siempre cargados hasta los topes. En Son Rotger no había ni tiendas, ni teléfono, ni luz eléctrica. Había que estar preparado para lo que pudiera pasar en aquellos meses. Claro que de cuando en cuando íbamos a Sant Climent de compras y a desayunar de chocolate y ensaimada en el Casino.

¡Qué lejos parecía estar todo! No digamos el ir a Ciutadella. A lo más íbamos una vez al año en el coche de línea que tardaba muchísimo o al menos me lo parecía, no tenía yo iPad en aquellos días para entretenerme. Las veces que íbamos, nos quedábamos a dormir, en el hotel Alfonso III,  para no sufrir el viaje de vuelta el mismo día.

Parece ahora muy decimonónico lo de ir en coche de caballos y realmente lo era. Fue la consecuencia de la guerra civil, en la posguerra la Isla y posiblemente el resto de España fue empujada de nuevo al siglo diecinueve, no solo económicamente sino social y culturalmente.

Más complicados eran los viajes fuera de la isla. Los viajes a Barcelona me hacían polvo. Toda una larga noche en el barco, sin saber nunca de seguro a qué hora llegábamos, Si había mal tiempo se pasaba fatal. Recuerdo mi primer viaje, cuando tenía yo dos años fui con mi abuelo Avelino. Lo que más me molestaba era el pitido del barco, hice dar vueltas a mi pobre abuelo por el barco en busca de un lugar que se oyera menos el pito.

Han pasado muchos años de todo eso, ahora mis viajes son otros. Por mi trabajo los viajes habituales suelen ser a Madrid, Fairbanks en Alaska, y Hawai. Desde mi casa la distancia a estos tres destinos varia entre cinco y siete mil kilómetros más o menos, y los viajes duran entre 18 y 26 horas, eso si hay suerte. De hecho, la duración de estos viajes es comparable con la de mis viajes a Barcelona de niño y son igualmente cansados. Si es de Madrid a Barcelona, el tiempo del viaje viene a ser como el de ir a Son Rotger en mi infancia. Claro que no uso ahora el coche de caballos.

Los años han pasado, pero para mi los viajes siguen siendo incómodos. Paso casi el mismo tiempo por viaje, lo único que ha cambiado es a dónde llego. Eso ¿por qué será? La única explicación que encuentro es que el mundo se ha encogido.