Archive for junio, 2014

Política ficció

lunes, junio 16th, 2014

Cartes des de Newcastle

Pau Obrador

Avís: tota coincidència amb la realitat és pura casualitat.

2 de Juny de 2014, el Rei Joan Carles I abdica. Se’l considera el pare de la democràcia però el seu regnat té molts punts foscos, començant pel seu paper en el cop d’estat del 23F. No va heretar la corona del seu pare sinó que el va nomenar directament el dictador. Tutelat per les potències occidentals va impulsar una transició que molts creien exemplar però que cada vegada és més qüestionada. Després de borbonejar durant els 39 anys del seu regnat, el consens del 1978 és cada vegada més fràgil. Aconsellat per cinc notables del regne se’n va després de tot un reguitzell d’escàndols i unes eleccions catastròfiques pels dos partits que li donaven suport.

19 de Juny de 2014 Felip VI és coronat rei d’Espanya. El seu regnat comença amb un suport sensiblement menor que el del seu pare. El nacionalisme català i basc així com també l’esquerra alternativa li giren l’esquena. A la premsa tot són elogis desmesurats mentre al carrer un milió de persones es manifesta a favor de la república. Diuen que està sobrerament preparat però el seu discurs és més aviat ranci i immobilista. Tot plegat és un gran operació d’estat per deixar-ho tot ben fermat. Ironies (o no) de la història la coronació se celebra el mateix dia que Felip V – el primer rei borbó d’Espanya– signà l’ordre d’incendiar Xàtiva. Amb Felip V Catalunya va perdre la llibertat que recuperarà sota el regnat de Felip VI, just 300 anys més tard.

20 de Juliol 2014. Carme Chacón és elegida secretària general del PSOE per un estret marge de vots. La candidata de Susana Díaz s’imposa en un congrés que posa de relleu el descontentament de les bases socialistes. El primer que fa en ser elegida és renegociar la relació amb el PSC que passa a ser una federació més del PSOE. El seu discurs d’investidura és especialment dur amb el procés sobiranista. Recorda que el PSOE és la columna vertebral d’Espanya i demana un govern de concentració nacional per fer front al procés. Es presenta com una garantia de regeneració però no és a temps a  posar en marxa la guerra bruta contra Podemos, la gran amenaça del PSOE.

11 de setembre 2014, Diada nacional de Catalunya, el president Mas firma el decret per convocar la consulta del 9 de Novembre hores després que s’aprovés la llei catalana de consultes. La fiscalia demana la seva suspensió immediata. Un cop acabada la gran manifestació de la diada, Mas es reuneix amb els líders polítics que donen suport al procés. Es decideix tirar endavant amb la consulta tot i la prohibició del govern espanyol, tal com volien IC i la CUP. Rajoy amenaça a Mas amb represàlies però Brussel·les i Washington li aturen els peus. El 18 de setembre se celebra el referèndum d’independència d’Escòcia on guanya el no amb un resultat molt ajustat.

9 de Novembre de 2014, se celebra la consulta per la independència de Catalunya. La campanya ha estat especialment tensa amb constants provocacions per part dels partidaris del no. El govern espanyol ha repetit una vegada i una altra que la consulta és il·legal però a l’hora de la veritat no s’atreveix a confiscar les urnes. El rei Felip VI ha estat especialment actiu durant la campanya. El doble Sí treu més d’un 60% de vots amb una participació superior al 70%. L’eufòria es desferma als carrers de Catalunya. El dilluns matí 7 països europeus de segon ordre anuncien que reconeixeran la independència. Es crea un govern de concentració a Catalunya per pilotar el procés d’independència i redactar la futura constitució.

11 de Novembre de 2014. Rajoy dimiteix de tots els seus càrrecs. La seva estratègia immobilista ha fracassat estrepitosament. No ha estat capaç d’aturar el procés ni per la via diplomàtica ni amb la força de la llei. Es creia que ho tenia tot ben fermat quan no era veritat. Es viuen moments de molta tensió interna dins el PP. Aznar es posa al capdavant del sector dur. Exigeix la suspensió immediata de Catalunya i l’empresonament de Mas. Obama telefona a Rajoy i Felip VI per expressar-los al seu rebuig frontal a qualsevol mesura de força. Mentrestant Susana Díaz demana un govern de concentració i Pablo Iglesias l’obertura d’un procés de negociació. S’anuncien mobilitzacions a tot Espanya en contra d’una intervenció militar a Catalunya.

2 de desembre de 2014. José Maria Aznar és proclamat president amb el suport del PP, UPyD i PSOE. 20 diputats del PSOE dimiteixen en bloc. El primer consell de ministres aprova una llei orgànica per suspendre l’autonomia de Catalunya. Es preveu que les forces de seguretat prenguin possessió dels punts neuràlgics de Catalunya aquesta mateixa setmana. El vespre mateix es convoca una sessió extraordinària del parlament de Catalunya que avança la proclamació de la independència, inicialment prevista pel mes de març. PNB i Bildu acorden la convocatòria d’una consulta per a la tardor del 2015. Els Estats Units, França la Gran Bretanya i Alemanya manifesten el seu profund desacord amb l’estratègia d’Aznar i es mostren disposades a reconèixer Catalunya. La independència és un fet

2 de Juny 2014 Felip VI abdica. Aznar també se’n va. Mesos més tard Pablo Iglesias i Oriol Junqueras són elegits presidents de la república Espanyola i catalana respectivament.

Twitter: @pauobrador

Privatización

lunes, junio 9th, 2014

Carta desde Oak Ridge

Benjamín Carreras

La privatización y subcontratación a empresas privadas de tareas que caían normalmente en el ámbito del gobierno de las naciones es una practica que se extiende en las naciones llamadas democráticas. Los argumentos a su favor son bien conocidos. Primero,  la industria privada es más eficaz en llevar a cabo las tareas. En segundo lugar, la competitividad entre diferentes compañías baja los precios. Por tanto habrá reducción en costes.

A primera vista parece que los argumentos tienen sentido, pero las cosas no están tan claras cuando se las mira con detalle. Las funciones que hay que realizar son las mismas tanto si es el gobierno como una compañía privada quien se ocupa de ello. Pero una compañía privada tiene que sacar encima beneficios.

¿En dónde está pues el aumento de eficacia? A lo mejor se pueden cortar empleos, pero en general eso no representará mucho, a menos que se corten servicios. Lo que si puede pasar en la práctica es que se corten sueldos de los trabajadores. Por otra parte, además de los beneficios que las empresas privadas tienen que tener, están los sueldos de los directivos que cada vez están más fuera de proporción.

En cuanto la competitividad, palabra que suena bien, en muchos casos es ficticia ya que en general son unas pocas compañías las que se distribuyen los contratos del Estado. Al final cuando se revisan los resultados de las privatizaciones lo que suele resultar es un empobrecimiento de los servicios y un aumento de costes.

Distribución de cárceles privatizadas en EEUU

Distribución de cárceles privatizadas en EEUU

En EEUU hay muchos ejemplos de las malas consecuencias de estas prácticas. Por ejemplo, en 2008 Nueva York apostó por la industria privada para llevar la nómina de los empleados de la ciudad. Se estimaba que el sistema costaría uno 68 millones de dólares, después de unos años el coste ha subido a 700 millones.

Las compañías contratantes se embolsaron millones. La corrupción se extendió a varios niveles. Ahora tres empleados de la compañía Science Applications International han sido condenados a 20 años de cárcel cada uno y la compañía se ha comprometido a devolver 500 millones de dólares. La única parte buena de la historia es que los corruptos han pagado, esto no pasa en todas partes como bien sabemos.

Pero donde puede que hayamos llegado al límite de locura en privatizaciones ha sido en el caso de las cárceles. En EEUU la administración de las cárceles cae en muchos casos dentro de las responsabilidades de los diferentes estados. Solo algunos estados han optado por la privatización de las cárceles. En un análisis reciente, National Public Radio ha expuesto la multitud de fallos del llamado negocio de cárceles.

En primer lugar, el sistema ha fallado en proveer los servicios adecuados. Desde el año 2000, ha habido nueve revueltas graves en estas cárceles como protesta por las condiciones de los presos, cosa que no ha ocurrido en cárceles administradas por el Estado. Como consecuencia, 25 presos han muerto y las protestas por mal tratamiento y carencia de cuidados médicos continúan. Tres de las cárceles para menores han tenido que cerrarse al descubrirse múltiples casos de abusos sexuales. Lo mismo paso a una cárcel de mujeres.
En el análisis de NPR, basado en 40 estudios independientes, se menciona que no se ha encontrado ninguna disminución de costes y que las estimaciones de los costes por las compañías privadas usaban métodos no fiables.

Lo que es aún más sorprendente es que los estados se comprometen en llenar las camas de las cárceles por encima de un porcentaje mínimo, que en muchos casos es del 90 por ciento. Si no lo cumplen, tienen que compensar a las empresas que administran la cárcel. Así recientemente el Estado de Arizona ha tenido que pagar 3 millones de dólares a la compañía Management & Training Corporation por no haber cumplido la cuota. Después de ver estas condiciones nadie se sorprenderá al comprobar que el porcentaje de presos por habitante es mayor en los estados con cárceles privatizadas.

Con la afición que tiene muchos políticos en nuestro país de importar ideas fallidas de EEUU, confiemos que a ninguno se le ocurrirá importar esta última.

Ressaca europea

miércoles, junio 4th, 2014

Carta des de Newcastle

Pau Obrador

Les eleccions europees del 25 de Maig ens han deixat un paisatge electoral irreconeixible, tant a Europa com a l’estat espanyol. Els canvis són tan profunds que la ressaca es farà notar estona. Aquesta és, molt resumidament, la meva lectura del 25M.

La primera notícia d’aquestes eleccions és l’augment de l’extrema dreta europea. Han guanyat a Dinamarca, el Regne Unit i molt especialment a França. Tant la victòria del UKIP com la del Front nacional posen en entredit la viabilitat del projecte europeu. El somni d’Europa ha esdevingui un  malson i no és gens clar que pugui sobreviure. Les causes del terrabastall són diferents a cada país però hi ha un element comú en tots els casos que no és altre que la incapacitat d’Europa per donar resposta a la crisi. Enlloc de protegir els ciutadans,  Europa s’ha convertit en una corretja de transmissió del consens neoliberal. No hauria d’estranyar a ningú que el populisme xenòfob creixi més allà on hi ha una tradició democràtica més sòlida. Ni a Anglaterra ni a França el populisme xenòfob és vist com una solució autoritària a la crisi sinó com un intent de preservar la democràcia pròpia davant els embats de la globalització Europea. L’Europa benpensant vol trencar amb el consens europeu però el camí que ha escollit té un preu molt alt per a la convivència.

La segon notícia és l’ocàs del bipardisme a Espanya. Per primera vegada el PSOE i el PP sumen menys del 50% de vots. L’ocàs del bipartidisme tindrà conseqüències importants per la governabilitat de l’estat espanyol. El sistema electoral espanyol és prou proporcional per donar entrada a tots aquells partits que obtinguin un percentatge significatiu de vots. L’ocàs del bipartidisme s’ha relacionat amb la disfuncionalitat del sistema de partits, tanmateix els problemes del PPSOE són més profunds. El resultat del 25M posa de manifest la incapacitat creixent del PPSOE per connectar amb la seva base social i articular una coalició d’interessos prou àmplia que els asseguri una majoria. La precarització econòmica ha comportat el trencament de les velles aliances entre autoritarisme feixista i centrisme liberal en el cas del PP i entre classes mitges i treballadores en el cas del PSOE. Els antagonisme de classe i també intergeneracionals han esdevingut políticament insostenibles. Res fa pensar que els dos grans partits puguin refer els ponts amb la seva base.

obrador

La tercera notícia és la desconnexió política de Catalunya. Les forces partidàries al dret a decidir sumen un 60,49% de vots quan fa 5 anys només arribaven al 37,72%. Com deia el «Financial times» «en termes electorals, aquesta regió del nord-est ja sembla un país diferent». El mèrit d’aquest resultat no és només d’ERC, IC i CIU – els quals han sabut llegir bé els signes dels temps – sinó sobretot de Rajoy i Rubalcaba, que han fet mans i mànigues perquè Terricabres guanyés. Catalunya guanyarà el pols sobiranista per incompareixença d’Espanya. Un detall a tenir en compte és que les Illes Balears són l’únic territori fora del principal on ERC ha tret un resultat significatiu del 7% superior al de Cs a Catalunya. Una part molt important dels illencs no ens quedarem amb els braços plegats quan Catalunya se’n vagi.

La quarta notícia és la irrupció de Podemos. Els seus 5 eurodiputats són la gran sorpresa del 25M. A Podemos se l’ha definida com la CUP espanyola però sense el lent treball polític de la CUP. És una capsula molt personalitzada que domina perfectament el llenguatge de la televisió i internet amb un líder que surt regularment a la Sexta i la Cuatro. És un toc d’atenció molt important a IU que demostra una vegada més la seva incapacitat d’adaptar-se als nous temps. Enlloc de renovar el projecte a l’estil Syriza i apropar-se a la gent, esperen que el temps els doni la raó i la gent toqui a la porta. No és clar que el fenomen Podemos tengui massa volada. De moment és una pàgina amb blanc on els descontents del zapaterisme poden escriure el que els vengui de gust. Sense un programa gaire sòlid i amb moltes contradiccions internes, no serà fàcil consolidar el projecte. Benvingut sigui l’aire fresc.

I Menorca? És difícil fer un veredicte a nivell local amb unes eleccions Europees. Es vota diferent a cada institució. Ara bé una cosa és clara, és gairebé impossible que el PP repeteixi la majoria absoluta del 2011. Hi ha un massa electoral amplia disposada a articular una alternativa al PPPSOE des de l’esquerra. Queda un any de molta feina per fer-ho possible.

Twitter: @pauobrador