El Nou 9 (N)

Cartes des de Newcastle

Pau Obrador

El 9 de Novembre fa temps que està marcat en vermell a les principals cancelleries de tot el món. És el dia que se celebra la consulta sobre el futur polític de Catalunya, una consulta que no només amenaça la unitat d’Espanya sinó que afecta també la complexa geopolítica Europea. Després d’uns dies de molta confusió tot indica que el dia 9 hi haurà urnes i paperetes però que no serà el dia D de la independència de Catalunya..

Què ha passat?
Ha passat que el catalanisme ha arribat molt més lluny del que ningú mai s’hauria imaginat. Per primera vegada a l’estat espanyol s’ha convocat una consulta on es demana als ciutadans si volen la independència. El referèndum s’ha convocat després d’una de les mobilitzacions ciutadanes més grans que s’han celebrat mai a Europa. Són molts els que pensaven que la sempre tan pragmàtica Catalunya arronsaria a les primeres de canvi. Idò no. El catalanisme ha aguantat estoicament una guerra bruta marca Espanya i s’ha plantat a les portes del referèndum.

Ha passat que, tal com era d’esperar, l’estat espanyol ha prohibit la consulta sense oferir res a canvi. Rajoy s’ha enrocat en posicions intransigents que fan olor a postguerra. La intransigència de l’estat no ha fet més que accelerar el xoc de trens, tot transformant un procés d’independència ple d’incerteses en un procés democràtic amb una força imparable. Cap altra país europeu hauria actuat de la manera que ho ha fet Rajoy. Bé sí un Sèrbia, i així li ha anat. Algú ens haurà d’explicar perquè el govern del PP ha actuat així, per tradició política o per manca d’intel·ligència.

Ha passat que en el darrer moment el xoc de trens s’ha evitat. Després de la fulminant prohibició del tribunal constitucional – òrgan d’una més que dubtosa credibilitat democràtica- Artur Mas ha substituït la consulta per un procés participatiu molt similar. Amb aquest moviment Mas guanya temps mentre el procés entra en temps de descompte. El nou 9N no serà una consulta homologable amb un cens propi. Serà un succedani de consulta que, com deia Antonio Baños, tindrà «la inútil potència que va tenir la consulta d’Arenys de Munt».  Amb aquest moviment Mas ha situat la pilota al terrat dels ciutadans.

On som?
El procés català no ha mort. Més aviat s’ha accelerat amb un canvi de pantalla. Un canvi que s’està fent mediterràniament amb improvisació i una mica de caos. Esgotat tot el que podria donar de sí la pantalla de la consulta pactada i homologable esteim passant a la pantalla de les eleccions plebiscitàries, una pantalla que ningú sap ben bé com jugar-la. Un escenari que volia ser escocès i civilitzat està deixant pas a un escenari més nostrat similar al del 1931 quan es va proclamar la república després d’unes eleccions municipals que van guanyar els partits republicans.

Aquest canvi de pantalla enterra qualsevol solució de compromís. La consulta pactada era una ocasió única per resoldre el conflicte democràticament sense trencar amb Espanya. Recordem que la consulta tenia dues parts, una primera que demanava si Catalunya volia ser un estat i una segona que demanava si volia ser independent. Enlloc d’aprofitar l’ocasió, l’unionisme s’ha dedicat a cremar qualsevol opció alternativa. I és que la paraula compromís no figura en el vocabulari d’un l’oligarquia espanyola cada vegada més corrupta que encara viu instal·lada al 1936.

La unitat trencada
Després de mesos de navegar amb el vent a favor, la política catalana ha caigut en un sotrac. Artur Mas en un exercici de realisme ha decidit tirat endavant fins allà on era legalment possible sense la participació de les altres forces polítiques. La seva decisió – certament arriscada però no necessàriament brillant – ha trencat la unitat d’acció i ha descafeïnat el debat. El que havia de ser un procés civilitzat s’ha convertit en una guerra de nervis i gelosies amb un resultat incert. És el preu del canvi de pantalla. Tres són les claus del moment.

La primera clau la trobam a fora. El moviment del president Mas té tots els ingredients d’una operació diplomàtica d’alt nivell orquestrada des d’Europa. Mas ha descafeïnat la consulta i l’estat espanyol ha baixat el volum. Europa es dona temps per reconduir la situació sense que cap dels actors renunci als seus plantejaments. Aquest moviment es pot intuir tot llegint les moltes editorials que s’han publicat als principals mitjans de comunicació d’arreu del món, la majoria força crítiques amb l’ immobilisme de Rajoy.

La segona clau és interna. La política catalana està immersa en un procés de mutació. El PSC és una ombra del que era; el trencament i la refundació de CIU són ja inevitables; ICV es veu amenaçada per Podemos i la CUP, que ha jugat molt bé les seves cartes; Ciutadans s’està menjant el PP i ERC està cridada a ser el nou pal de paller. El moviment del president Mas es pot interpretar com un intent més o menys desesperat per recuperar la iniciativa política. Una vegada més Artur Mas, que no es resigna a ser un cadàver polític, ens ensenya el seu instint de supervivència.

La clau mestre però no es guarda a cap despatx sinó que pertany al poble, que és qui estira del carro. Ho vam poder comprovar una vegada més el diumenge dia 19 quan 100.000 persones van omplir la plaça de Catalunya per dir que ara és l’hora. Les agulles del rellotge avancen i molt prest tota aquesta guerra de nervis serà una simple anècdota. Una gran majoria de catalans volen votar. El meu desig és que ho facin ja i de la millor manera possible.

Twitter: @pauobrador

 

Leave a Reply