Podem?

Cartes des de Newcastle

Pau Obrador

Escric aquest article sense saber que ha passat amb el 9-N a Catalunya. Independentment del resultat, ahir no va ser un dia qualsevol. La consulta sobre el futur polític de Catalunya és el desafiament polític més important des de la mort de Franco. Ara bé no és l’únic desafiament a l’actual distribució de poder a l’Estat espanyol. N’hi ha un altre que està guanyant força per moments. Es tracta de Podemos a qui la darrera enquesta del CIS situa com la primera força amb intenció directa de vot.

Són molts els que ja tenen la papereta de Podemos dins el sobre esperant la propera convocatòria electoral. Si visqués a Madrid segurament jo també la tindria. I la tindria no perquè m’agradi especialment Pablo Iglesias sinó perquè la destrucció creativa del sistema mai havia estat tan necessària. Els ciutadans estan farts de l’espiral de corrupció i insolència en què entrat l’estat espanyol. L’únic que pot aturar aquesta espiral és un trencament democràtic amb un estat claveguera. El trencament que no es va fer durant la transició.

Hi ha dos elements claus per entendre l’èxit de Podemos. El primer és el seu domini del llenguatge mediàtic. Pablo Iglesias ha sabut traslladar el seu projecte polític a les tertúlies de televisió de la Sexta, al timeline de twitter i a les acampades del 15-M. Açò els ha permès arribar a molta gent que normalment se sent enfora de la política. El seu és un discurs rupturista de 140 caràcters que connecta especialment amb una joventut a qui han robat el futur – els fills de Felipe. El segon element és més subtil però més important. Podemos ha redefinit els paràmetres del debat. Per Pablo Iglesias no es tracta d’elegir entre capital i treball sinó entre casta i poble, entre democràcia i insolència, entre el nou i el vell. Podemos se situa per tant més enllà de la clàssica dicotomia entre esquerres i dretes, fet que li permet abraçar un espai més ampli, l’espai dels qui volen viure en un país net i democràtic. És més o menys el mateix que va fer Obama. Fins i tot l’eslògan és el mateix. Yes we can, sí se puede.

obrador

Podemos és una resposta política a una greu crisis econòmica que ha empobrit a la població. No és clar tanmateix fins a quin punt Podemos té una resposta econòmica a la crisi. El seu programa econòmic és perfectament coherent amb la seva visió de la crisi com un conflicte entre la casta i el poble. Es parla molt de control dels abusos econòmics, de regulació de drets laborals i de paradisos fiscals. No hi ha cap dubte que acabar amb l’estructura oligopolística espanyola és imprescindible per sortir del forat. Ara bé no n’hi ha prou amb lluitar contra la casta. Cal un model econòmic sòlid que transformi el teixit productiu del país. Des d’un punt de vista estrictament econòmic el seu programa és més aviat caòtic i imprecís. Té tons de socialisme gal – jubilació als 60 anys – i populisme sud-americà – control públic dels sectors estratègics. Malauradament hi ha més aviat poc de l’esquerra verda europea. No hi sé trobar una visió coherent de l’economia.

Deia abans que si visqués a Madrid potser els votaria. Però no hi visc. El món mel mir des de Menorca (i Newcastle). El futur d’aquesta Iilla no només passa per la democràcia de les persones sinó també dels pobles. Podemos formalment reconeix el dret de l’autodeterminació però res fa pensar que la seva victòria porti una Espanya plurinacional. Tenien una oportunitat d’or amb el 9-N. Com m’hauria agradat de veure un debat a la Sexta entre Artur Mas i Pablo Iglesias, un defensant el sí i l’altre el no. Enlloc de comprometre’s amb els drets dels pobles a decidir democràticament el seu futur, Pablo Iglesias ha fet com tants altres líders espanyols. Amagar el cap sota l’ala. I és que París ben val una missa. Més preocupant encara és el tractament que fa de la diversitat lingüística. Fa cosa d’una setmana en una assemblea de Podemos Ibiza, una intervenció en català fou recriminada per un dels moderadors que demanà que s’expressés en castellà perquè tothom entengués el que estava dient. Quin desafiament és aquest que ni tan sols respecte la llengua pròpia d’un poble?

Espanya necessita acabar amb el bipartidisme viciat de la transició. Podemos per primera vegada ho pot fer possible. Les enquestes els són favorables però no ho tenen gens fàcil. D’entrada hauran de concretar com es farà el trencament amb la casta. Es proclamarà la república? Es reformarà la constitució encara que no es disposi dels dos terços necessaris? La clau però serà trobar persones amb cara i ulls que vulguin liderar les llistes electorals. El seu èxit depèn de la seva capacitat d’atraure a tots aquells que des dels pobles, les regions i les nacions han treballat per un trencament democràtic. Si no ho fan es quedaran en mans dels trepes, que són molts. Convertiran un moviment que havia d’anar de baix a dalt en un daltabaix. Un moviment que frena el canvi enlloc d’accelerar-lo. El crit de Podemos corre el perill d’acabar com el Yes we Can d’obama. Fum de formatjades. Vídeos de youtube. Ecos d’un futur que no va ser.

Twitter: @pauobrador

Leave a Reply