No tot comença el 15-M

Pau Obrador
Newcastle (Anglaterra)

La tardor del 2007 vaig participar en la redacció de la ponència política del PSM-EN. Feia pocs mesos que Joana Barceló havia estat elegida presidenta per darrera vegada. Menorca políticament era, encara, un oasi amb els dos principals partits empatats a un 40 per cent de vots. Ja es començava a ensumar, però, el final del llarg cicle polític. L’arquitectura política que s’havia consolidat a finals dels anys 90 ja no donava més de sí i estava a punt d’esclatar. Com totes les ponències polítiques la del congrés del 2007 va passar desapercebuda. Tanmateix és un document que avança les línies mestres de l’escenari polític que tenim avui. I és que no tot va començar el 15-M. Molts dels canvis es van coure a Menorca… a foc lent.

La ponència preveia la redefinició del mapa electoral menorquí. En aquest escenari el PP tindria 6 diputats, el PSOE 4 i el menorquinisme, 3. Aproximadament la meitat dels electors menorquinistes serien exvotants del PSOE, que amb el lideratge de Joana Barceló concentrava la majoria del vot menorquinista. «Podem concloure que a Menorca existeixen almanco 7.000 persones que estarien disposades a recolzar un opció menorquinista», deia la ponència. I són exactament 7.038 els vots que 8 anys més tard va treure la candidatura encapçalada per Maite Salord. La ponència va endevinar les perspectives electorals menorquinisme però es va quedar curta amb la resta, ja que no preveu ni la desfeta del PSOE ni l’eclosió de Podemos.

Aquests 7.000 vots només es podrien aconseguir posant Menorca com a bandera. «La lògica política del PSM-EN – diu la ponència – no és la unitat de l’esquerra, sinó l’articulació política del menorquinisme, que a Menorca té un caràcter clarament progressista i ecologista. En cap cas això implica deixar de ser d’esquerres. Del que es tracta és de construir el país des de l’esquerra». La visió d’aquesta ponència era que El PSM-EN fos a Menorca el que el BNG era llavors a Galícia i  Nafarroa Bai a Navarra, una força que treballés per Menorca des de posicions progressistes i ecologistes. Es deixava de banda el nacionalisme més clàssic i s’apostava clarament per posicions sobiranistes. «Cal dibuixar un nou horitzó polític que superi l’actual marc estatutari», diu la ponència. Es tractava de fer del PSM una una eina política útil per Menorca.

Per tal d’arribar a bon port era imprescindible «reformular la marca/plataforma electoral que lidera el PSM-EN». La ponència constatava que el PSM-EN era una força cohesionada i electoralment creïble però poc porosa. Hi havia sectors importants del menorquinisme polític que no se sentien identificats amb les sigles històriques del PSM. S’estudien diferents opcions per a sumar nous electors. Es descarta una coalició clàssica – ressuscitar l’Entesa era tant com tornar a la vella idea de la unitat de l’esquerra que com molt bé sap Íñigo Errejón mai suma. Es descarta, també, fundar un nou partit – era tant com desvestir un sant per vestir-ne un altre. Finalment s’aposta per un instrument híbrid i mutant que «sumi persones i no sigles» sense renunciar a tota la feina ja feta. I és aquí on neix la idea de Més per Menorca. La idea estava inspirada amb l’èxit electoral de la coalició PSOE-Evissa pel Canvi, sumar creativament sense renunciar a la feina feta, i certament no és molt diferent a la idea original de Podemos.

L’element més visionari de la ponència era la seva aposta per una nova política més adaptada al segle vint-i-un. Els objectius eren tres: primer, «posar la transformació social per davant la conquesta del poder»; segon, «bastir una força política més oberta i participativa»; i tercer, trobar mecanismes per situar els millors candidats al capdavant del projecte. Es buscava un model que trenqués amb les feixugues estructures orgàniques pròpies de l’esquerra del segle vint. Entre d’altres coses es parla de millorar la democràcia interna tot potenciant les assemblees, d’incrementar la participació en la confecció de llistes electorals. Es parla també de xarxes socials i de la necessitat d’un model més directe de comunicació. Molts d’aquests canvis, tanmateix, no es materialitzaran fins a l’assemblea del 2012 quan es canvien els estatus i es substitueixen els consell de direcció política per assemblees obertes. Els canvis són més radicals encara a nivell municipal. La idea era que cada municipi bastís des de baix i amb total independència la seva pròpia plataforma electoral a l’estil de l’Entensa de l’Esquerra de Ferreries, una idea per la uns anys més tard també hi apostarà Podemos.

El menorquinisme política s’ha fet gran i és avui un actor central de la política menorquina. No ha aconseguit la majoria d’edat tot viatjant al centre sinó avançant-se al canvi, bastint nous consensos, trepitjant el carrer. Els factors que l’han impulsat són molts, un d’ells és aquest treball estratègic – lent i amateur – que es va coure en assembles com aquesta. Aquí hi trobem l’aposta per plataformes ciutadanes municipals, per una nova manera de fer política, per un plataforma electoral més oberta que sigui una suma de persona i no de sigles Aquí s’abandonen els plantejaments més nacionalistes i s’aposta per un sobiranisme d’esquerres i ecologista que tengui Menorca per bandera. La idea de fons és clara, l’hegemonia no s’aconsegueix sent tan professional com els altres, s’aconsegueix amb un projecte fresc, creïble que ens diferencii dels altres. Com deia algú la nit electoral, feia molts d’anys que aquest canvi es coïa a foc lent.

Leave a Reply