Pot el menorquinisme guanyar les properes eleccions?

Pau Obrador
Newcastle (Anglaterra)

En el meu article de dia 30 de juliol repassava la història del menorquinisme polític dels darrers 10 anys, una història poc coneguda que l’ha portat, amb noms i combinacions diferents, a liderar les principals institucions menorquines. L’històric resultat de fa un any és molt més que un simple canvi de cromos.

Per primera vegada s’ha trencat el bipartidisme quasi perfecte que havia dominat la política menorquina des del començament de la transició. Està per veure, tanmateix, quina és la continuïtat d’aquest gran salt endavant. Esteim davant d’un breu parèntesi o davant el començament d’un nou cicle polític? Ha tocat sostre el menorquinisme? Serà capaç de bastir una nova hegemonia política?

Una primera possibilitat és que la victòria del menorquinisme sigui breu i que el PSOE recuperi el seu espai natural i torni a liderar les principals institucions menorquines, potser amb l’excepció de Ciutadella. Aquest escenari pressuposa que el 2015 hi va haver un vot de càstig i no un canvi d’hegemonia. Si el PSOE és capaç de recuperar antics votants que es van decantar per Més i Podemos aquest escenari és una possibilitat ben real.

Tanmateix el PSOE està en hores baixes, la seva gestió al consell no és per tirar coets i compta amb lideratges poc convincents.
L’electorat no tornarà a confiar amb el PSOE mentre aquest no faci una renovació profunda de cares, actituds i polítiques.

Una segona possibilitat és que s’articuli una aliança entre Podemos i el menorquinisme. Tres i dos i són cinc i cinc és tant com assegurar-se l’hegemonia dins l’esquerra menorquina. A qui li interessaria més aquesta aliança és a Podemos, que no té l’estructura necessària per guanyar-se l’hegemonia local. Articulacions semblants ja funcionen a Galícia, València i a Catalunya amb èxit. Tanmateix aquesta operació avui és cada vegada més remota després del fracàs de la coalició del senat, en bona part per la incapacitat de Podemos de posar els llums llargs. Tot i coincidir en bona part del programa, els objectius polítics de Més i Podemos són radicalment diferents i, com molt bé sap Errejón, no és gens clar que sumin.

Uns volen articular políticament Menorca i els altres arribar a la Moncloa. Uns treballen des de baix els altres des de dalt.

Hi ha una tercera possibilitat – que Més esdevengui la primera força política de Menorca aprofitant una (re)caiguda del PP.

L’enquesta publicada al diari MENORCA dia 7 d’agost avalaria aquesta possibilitat. L’enquesta situava el PP amb 4 diputats, PSOE i Més empatats al 20% de vots amb tres diputats cadascun, Podemos amb dos i Ciutadans un. Mai la distància entre el PP, PSOE i Més havia estat tan curta – poc més de 3.000 vots. Si Més aconsegueix apropar-se als 10.000 vots i sumar un quart conseller, es quedaria molt a prop del PP. Estaríem davant un escenari similar al de Formentera on des de fa 8 anys que governa la (bona) Gent Per Formentera. Però quina capacitat té el menorquinisme per sumar 2.000 o 3.000 vots més? d’on vindrien?

Una victòria de Més al consell passa inevitablement per capitalitzar la bona feina que s’està fent des de les institucions. Feina, proximitat i honestedat són les millors banderes del menorquinisme.

Tanmateix el 2019 no es decidirà en la gestió sinó en el projecte i sobretot en el lideratge. Per fer una passa endavant el menorquinisme ha de continuar amb l’esperit fresc i obert de Més i no arreplegar-se en els vells postulats del PSM. Abandonar la lògica que va donar peu a la creació de Més és una temptació molt gran en un context dominant per la feblesa organitzativa de l’esquerra. És imprescindible continuar sumant, sumant de veritat, sumant persones, no creant sopes de lletres.

L’únic punt de confluència possible és la combinació d’una visió progressista de Menorca i una manera més fresca i propera de fer política que respongui als interessos dels menorquins. El menorquinisme sumarà 3.000 vots més en la mesura que sigui capaç de liderar Menorca amb honestedat i sense hipoteques des de l’esquerra.

Qui estima Menorca no la destrueix – és encara avui el lema que uneix la majoria dels menorquins, inclosos molts que ara voten el PP. El territori com a pàtria. La sostenibilitat com a projecte de futur. La disjuntiva que es dibuixaria és clara. Per una banda tindríem els quatre grans partits liderats des de Madrid, cada vegada més verticals i allunats de la realitat menorquina, i per l’altra una candidatura oberta, moderna i plural 100% menorquina.

El menorquinisme no guanyarà amb acrobàcies electorals sinó amb una barqueta, sense estridències, a la menorquina. No hi ha dreceres que portin a la victòria, cal picar pedra. I cinc són els ingredients que es necessiten. El primer és una bona organització. El menorquinisme té, encara dèficits organitzatius importants que s’han d’afrontar.

El segon és participació. Més no pot ser un partit clàssic vertical, sinó obert i porós, la veu i el mirall de la societat menorquina.

El tercer és un discurs 100% menorquinista que posi una visió progressista de l’Illa per davant de qualsevol altra consideració ideològica. El quart és ambició de govern. El valor de les petites coses no pot ser l’excusa per deixar de banda els grans projectes de país. El cinquè i més important és disposar de bons candidats, en clau de país i no de partit.

El menorquinisme no ho havia tingut mai tan bé. El seu futur, tanmateix, està ple de cruïlles. Ha de decidir-se entre les seguretats polítiques del passat i la voluntat de liderar el futur, entre el vot de protesta i la ferma voluntat de bastir una nova hegemonia, entre picar pedra i agafar dreceres. Queden tres anys per veure cap a on es decanta.

Leave a Reply