Brèxit

Pau Obrador
Newcastle (Anglaterra)

Una companya de feina (de mare anglesa i pare àrab) ens explicava una anècdota molt preocupant. L’anècdota té a veure amb la seva filla adolescent (de pare negre) que treballa els caps de setmana a Marks & Spencer. Aquest estiu una dona major a qui despatxava li va demanar quan tenia previst marxar del país ara que havien votat brèxit. La seva filla, amb cara de pomes agres, li va respondre molt educadament que ella era d’aquí.

No és l’única anècdota que m’ha arribat. Un amic que treballa a l’oficina de treball m’explicava el cas d’una companya de feina del sud d’Europa que rebia regularment abusos de clients. «Què fa una estrangera com tu treballant aquí quan la meva filla no té feina?» (Disculpa Ken Loach, això també ho hauries d’haver explicat a la teva magnífica pel·lícula I, Daniel Blake que vas rodar just devora la meva facultat).

obrador

No es tracta de casos aïllats. Les denúncies per odi racial s’han multiplicat des de la victòria del brèxit. Entre el 23 de juny i l’1 d’agost els casos d’odi racial Londres van augmentar un 57%. L’objectiu principals dels atacs són els ciutadans de l’est d’Europa, i molt especialment els d’origen polonès. Els casos d’odi racial són especialment preocupants a la perifèria «blanca» i «obrera» de Londres, Essex, el feu del UKIP. També han augmentat els atacs de caràcter homòfob. Concretament, han pujat un 147% durant els mesos d’estiu. El brèxit no és només una qüestió de política internacional. És sobretot un canvi d’hegemonia política interna. El centrisme optimista i vacu de Tony Blair i David Cameron ha deixat pas a un nou ordre polític molt més dur i antipàtic.

El país ha canviat. Theresa May ja no mira cap al centre sinó cap als extrems. El seu objectiu són els votants del UKIP, en ràpid procés de descomposició. S’està creat una nova aliança política entre els elements ideològicament més conservadors dels Tories i la classe obrera blanca, nostàlgica d’antigues certeses. És aquest grup, molts d’ells ex votants del Laborisme, que va donar la victòria al brèxit. És una aliança estranya entre els que voldrien fer d’Anglaterra una nova suïssa – un paradís fiscal – i els que busquen el tancament d’un dels països més oberts del món. Tornar a l’Anglaterra benpensant i carrinclona dels anys 50. Recuperar l’imperi. Treure els estrangers de les ciutats.

Ni unit ni gran
La gent va votar brèxit tot ignorant les conseqüències del seu vot. Tots els experts indiquen que el Brèxit comportarà moltes turbulències econòmiques. Es tardaran molts anys a bastir uns acords de lliure comerç que no seran de cap de les maneres tan satisfactoris com el govern voldria. Perquè el Regne Unit té molt poc a oferir, sobretot fora de la Unió Europea. Les turbulències polítiques seran, potser, més grans encara. El Brèxit de facto deixa en paper mullat els acords de pau d’Irlanda del Nord – que establien la lliure circulació de persones dins l’illa. També trontolla la unió de 300 anys entre Anglaterra i Escòcia on ja es prepara ja un segon referèndum. I per no parlar de les tensions internes d’un població cada vegada més dividida.

Com es possible que la gent hagi triat una opció tan incerta? Molt senzill perquè hi ha el convenciment que aquest és un regne Unit i Gran. Si va vèncer Hitler tan heroicament, sortir de la Unió Europea és una minúcia. Aquí no pot passar res. Som els millors. Una anècdota de la cerimònia d’entrega de passaport a la qual vaig assistir fa un parell de mesos. El representat de la reina a Newcastle ens va fer un discurs on ens donava les gràcies per «escollir un dels països més grans del món». Ens va destacar dos motius de la seva grandesa: primer, no haver estat envaït durant més de 1000 anys i segon, no haver patit una guerra civil des de fa més de 300 anys  (I la vaga dels miners, senyor representant, que era sinó una guerra civil? i els troubles de Irlanda del Nord ?). Aquest és un país que encara viu del mite de la seva grandesa, un mite que ningú s’atreveix a discutir. Anglaterra viu en l’autoengany.

I el brèxit, tanmateix, fracassarà
El Regne Unit és encara un país important, econòmicament pròsper i culturalment ric. Tanmateix la seva importància té poc a veure amb la seva grandesa i molt amb la seva obertura al món. La city de Londres n’és el millor exemple. Les universitats en són un altra. Els brexetiers ens volen fer creure que es possible gaudir del món sense que el món ens vengui cap a nosaltres, que es possible ser una potència tot ignorant Europa, que és possible ser gran sense que et despatxi una adolescent de color al Marks & Spencer.

El brèxit tal com s’ha plantejat és senzillament una quimera que està condemnada al fracàs. Aquí només hi ha dues sortides possibles. O bé el brèxit acaba amb la grandesa i la unitat del Regne, o bé és fum de formatjades. O bé Anglaterra esdevé un país petit i irrellevant o tot canvia perquè no canviï res. La segona opció – la més raonable- passa per l’entrada del Regne Unit a l’espai Econòmic Europeu. Tot indica que el govern no sap com tirar endavant. Si opta per una versió soft, no es podrà controlar la immigració. Si s’opta per una versió hard, les conseqüències econòmiques seran massa importants. La grandesa i l’aïllament són incompatibles.

S’apropa el moment de pitjar el botó nuclear i el país està més dividit que mai. Entre la ciutat i el suburbi, entre l’imperi i les nacions, entre l’Anglaterra cosmopolita i la carrinclona, entre els joves i els vells. El brèxit ha guanyat la batalla del referèndum però la partida serà llarga. Una anècdota final que il·lustra molt bé les creixents tensions culturals i socials.  Un diputat Tori va proposar que la BBC tanqués la programació cada dia amb God Save the Queen per indicar la sortida del país de la Unió Europa. En un exemple deliciós d’humor anglès, el noticiari de la segona cadena va recollir la proposta. I va tancar el programa amb la mítica versió punk de Sex Pistols. Deixaran els anglesos que els endarrereixin el rellotge mig segle? Ho dubto.

Twitter: @pauobrador

Leave a Reply